No va ser una sorpresa, però va ser un cop, la notícia, aquest dissabte vint-i set de Juliol, de la mort de l’Àlex Susanna. Se’m va fer present la última vegada que ens havíem vist, amb ocasió de la seva visita a París per a la inauguració de l’exposició Maillol sensuel a la Galeria Dina Vierny, a prop de Saint-Germain-des-Pres, que havia comissariat, com tantes altres abans d’Aristide Maillol, de qui era un dels més grans experts. M’havia invitat, aquell vespre del passat dimecres catorze de Mars, al vernisage i cocktail inaugural, previ a la seva apertura al públic del quinze de Mars a l‘onze de Maig. Al terminar les reunions a l’OCDE, sota la pluja m’hi vaig apropar amb la idea de participar-hi i desprès poder parlar tranquil·lament, com havíem dit. Quan vaig entrar a la Galeria, fundada per qui va ser model i musa de Maillol, de seguida el vaig veure, parlant amb entusiasme en francès amb gent del món de l’art que em va presentar, i la Núria, la seva dona, de seguida se’ns va acostar. Ja l’última vegada que havíem parlat, amb ocasió de la mort de la meva mare el 10 de Desembre, em va dir que no podia venir al funeral perquè li coincidia amb una sessió de químio del càncer que li havien diagnosticat, per lo que no em va sorprendre veure’l amb els signes del tractament, ans al contrari m’havia fet il·lusió que hagués tingut ànims i salut per venir a París per a la inauguració de l’exposició. Posteriorment, el 21 de Gener em va enviar un missatge de WhatsApp amb el link a l’entrevista que li feia el Xavier Grasset a TV3 amb ocasió de la publicació de La dansa dels dies, dient-me que acabava de publicar un nou dietari en què hi apareixia... Per quan el 14 de Març vaig anar al vernisage de la inauguració de Maillol sensuel, ja m’havia fet amb un exemplar de La dansa dels dies, i havia llegit l’apartat que l’Àlex va escriure desprès de la presentació del meu llibre Rambles de la vida el 14 de Juliol de 2021 al saló d’actes del CIC a Barcelona, a la qual em va acompanyar junt amb el Carles Duarte, i després vam anar a sopar amb ell i la Núria a un restaurant italià a prop a la Via Augusta. En aquest (pàgs. 110-112 del llibre), partint de la referència a la presentació, que motiva la seva reflexió, parla sobre les Rambles com a fons d’inspiració literària, sobre la poesia i sobre el meu poema. Conclou considerant-ho com un poema-rambla, instaurador d’un nou gènere literari:
“Més que no un poema-estuari, el poema com a rambla on va a parar-hi de tot, on tot hi transita, que tot ho arrossega, pateix i recicla: un poema-rambla. Vet aquí el principal encert d’aquest llibre: haver-se inventat un nou gènere.”
L’Àlex em va mostrar, una a una, totes les obres de l’exposició – petites estàtues, dibuixos, pintures, llibres il·lustrats, grans estàtues -, primer a la planta de la galeria, desprès a la cava, explicant-me-les sempre amb la seva especial sensibilitat per captar la bellesa i l’eternitat de l’instant, l’art que és a l’esguard, mentre em parlava de la història i l’evolució de Maillol, la seva sensualitat i l’essència del seu art, la presència de les banyistes, començant per la seva germana, com a fons d’inspiració i leit motif artístic al llarg de la seva vida. Sota la seva mirada, la seva paraula, com en tantes altes ocasions en què havíem parlat de pintura, d’escultura o de música, les obres ens revelaven llurs secrets, llurs matisos, llurs missatges. Mentre escric aquestes línies, vaig la web de la Galeria Dina Vierny, i trobo la secció dedicada a l’exposició Maillol sensuel, que us invito a visitar, i el vídeo en què l’Àlex ens la presenta, amb el qual us el vull fer present, donar-li la paraula clicant AQUÍ.
Acabant el recorregut a la cava de la Galeria, hi havia una taula en què hi oferien de beure, i respectivament amb una copa i un got a la mà ens vam quedar xerrant encara una estona. Vam parlar de moltes coses. Vam parlar de la seva malaltia. Vam parlar de la vida, i del seu sentit. La Núria se’ns va apropar, car d’altres el reclamaven, i calia que s’assegués per descansar, i em vaig quedar una estona parlant també amb ella.
Quan més tard la Galeria començava a buidar-se, vam reprendre la conversa. Vam parlar de la vida a París, del privilegi de viure a París: em va dir que s’hi sentia com a casa, com peix a l’aigua. Car, home de cultura, i de cultura francesa, París formava part del seu espai interior, la seva geografia poètica, el seu imaginari; i hi tenia arrelada l’ànima. Vam parlar de La dansa dels dies, i de la seva vocació dietarista i les virtuts úniques que el dietari tenia per a ell com a gènere literari. Li vaig comentar i agrair les pàgines que hi dedicava a Rambles de la vida. Vam parlar, com sempre, del que estàvem escrivint o pensàvem escriure. I li vaig explicar sobre l’assaig sobre diplomàcia, Literatura i vida a través de la figura de Josep Carner que estava començant a escriure a partir de la conferència sobre el mateix tema que, per encàrrec de la Societat Catalana d’Història Cultural, havia pronunciat al Desembre. Sempre interessat, sempre al cas del que es publica i aportador de suggeriments de lectures adients, em va dir que Edicions 62 acabava de publicar Papers de Literatura del Gabriel Ferrater, on eren els seus assaigs sobre Carner, que no podia deixar de llegir. Com vaig fer el mateix cap de setmana, escrivint-li un missatge amb les impressions de la seva lectura.
Els encontres amb l’Àlex Susanna semblaven sempre part d’una mateixa conversa que mai no s’acaba, on queden sempre coses per dir, i que es posava temporalment en “pause” fins la propera ocasió. N’era conscient de la seva malaltia, però volia lluitar, volia viure la vida, i l’agraïa, la gaudia, ens ensenyava a gaudir-la.
.jpg)
Se’m van fer presents llavors, com se m’han fet presents d’ençà, altres encontres, altres escrits en què, entre “pause” i “pause”, ha transcorregut aquesta conversa. Se’m va fer present aquella nit del Novembre de 2014, en què, arribat a l’estiu com Ambaixador a Andorra, em van convidar al sopar dels membres de la Fundació Ramon Llull – que des de Andorra aglutina els representants de tots els territoris de parla catalana – i, ell llavors Director de l’Institut Ramon Llull, em va tocar seure al seu costat. L’endemà tenia lloc a l’Auditori Nacional a Ordino la cerimònia d’entrega dels premis internacionals Ramon Llull que cada any atorga la Fundació, i naturalment vam començar parlant dels premis i de la fundació. No havíem tingut fins llavors ocasió de coincidir personalment, però sabia d’ell i sempre n’havia sentit parlar al seu cosí Miquel Nadal, amic de llarga data, company a la Universitat a Econòmiques, de qui vaig ser Director de Gabinet quan va ser Secretari d’Estat d’Assumptes Exteriors. Vam parlar del Miquel, i vam derivar cap a les nostres respectives obres literàries. Quan ens vam acomiadar en acabar la cerimònia dels premis al dia següent, unes quantes converses desprès, ens vam emplaçar a quedar per sopar la propera vegada que pugés a Andorra. I així va ser, car quan em va avisar li vaig convidar a sopar a la Residència. I van seguir a aquell altres sopars o dinars, a Andorra o a Barcelona.
De vegades sembla que el destí ens té preparada la serendípia, la confluència de factors, improbables però possibles, que fan que esdevinguin les coses, que es realitzi el destí. No ens ho imaginaven, ni l’Àlex ni jo, però, així com la presentació de Rambles de la vida va ser motiu d’inspiració literària reflectida a La dansa dels dies, un d’aquells sopars a la Residència quan pujava a Andorra, al qual vam servir vi del Castell del Remei, o al menys un dels seus moments, ho va ser del meu poema, i de fet va originar el seu escriure. No és aquest el moment ni el lloc de compartir-vos-ho en la seva totalitat, ans sí aquesta estrofa:
... No sé si va ser el Castell del Remei o la Verge que em dona nom o el destí que volia que hi tornés, però el fet és que quan vaig convidar a sopar a l’Àlex Susanna a la residència el vi era Castell del Remei, i mentre parlàvem de la nostra respectiva obra poètica, fixant-se en l’ampolla em va dir que hi havia estat l’Abril passat per participar en aquest Aplec Literari, i jo li vaig dir que jo també hi havia estat feia molts anys per altres raons, i li vaig explicar...
Aquesta vinculació amb el Castell del Remei, a través de la família de la meva avia materna, fins a que al 1982 es va vendre als actuals propietaris desprès de varies generacions que l’havien posat en peu i mantingut, va ser el que li vaig explicar, i a través d’ella d’alguna manera la presència del Castell del Remei en la meva vida personal i familiar durant els meus primers vint anys de vida (i d’alguna manera sempre, car no debades, com a desig de la meva besàvia com a padrina de bateig, porto com segon nom d’aquest el de Maria del Remei). I ell em va parlar de l’Aplec Literari que, pels voltants de Sant Jordi, s’organitzava al Castell del Remei. Ell hi havia participat a l’Abril passat, junt amb un grup de poetes als que s’invitava a escriure i recitar a l’Aplec un poema inspirat pel Castell del Remei, publicant-se desprès en un recull els poemes recitats a l’Aplec. Em va dir que a la propera edició no hi podia faltar, i va moure els fils per a que així fos. I així va ser que a l’Abril de 2018, a la sala d’exposicions Lucilla Atilia de les bodegues Castell del Remei, on – tots vestits de blanc, com marcava la consigna dels organitzadors – vam recitar un darrera l’altre el nostre poema. Jo vaig ser l’últim, car el meu poema sobrepassava en molt l’extensió dels altres, doncs d’alguna manera l’apertura d’aquella ampolla al sopar amb l’Àlex havia obert la comporta de la inspiració del relat de la meva vida al transllum de la presència i l’absència del Castell del Remei. Un relat que encapçalava la seva cloenda amb aquella estrofa en què referia com havia començat en aquell sopar amb l’Àlex el camí que m’hi duia a la meva recitació. Quan la vaig llegir, en pronunciar el seu nom, vaig adreçar la mirada envers ell, que seia entre el públic, i li vaig somriure. Ell va somriure també. Conclou el poema referint-se a la seva lectura que concloïa en aquell moment: fem de la nostra vivència Literatura, com de la literatura en fem vivència. Va concloure aquell Aplec Literari amb tots els poetes recitadors i la Mireia i el Tomàs, els nostres amfitrions, al voltant de la taula del restaurant del Castell del Remei, celebrant la poesia i la vida amb uns canalons i, com no, unes ampolles de Castell del Remei, en un dinar digne de ser memoritzat per l’Àlex en un dels seus dietaris, en el qual, a més de parlar amb ell i amb la Núria, vaig tenir l’ocasió de fer personalment la coneixença dels altres participants, majoritàriament poetes de Ponent, que ja havíem estat en contacte al grup de WhatsApp al què, a proposta de l’Àlex, m’hi havia incorporat. No va quedar simplement a la nostra memòria, la nostra vivència, el record d’aquell Aplec: amb ocasió del següent a l’Abril de 2019, es va presentar l’edició, feta pel Castell del Remei, del recull de poemes que vam recitar. Rellegint ara l’índex, veig que el de l’Àlex precedeix immediatament el meu, que clou el volum.
Entre aquell primer encontre i l’últim, entre aquest primer reflex de la vida a la Literatura al meu poema Castell del Remei i les seves pàgines sobre Rambles de la vida a La dansa dels dies, se’m fan presents altres encontres, altres reflexos. Se’m fa present la vetlla de Sant Joan del 2016 fent rodar el foc arribat del Canigó a les falles d’Andorra la Vella, experiència que em va obrir la comporta de la inspiració per escriure el meu poemari Estilites d’Andorra, en un diàleg entre els estilites del Jaume Plensa a la Plaça Lídia Armengol – al costat del Consell General i de la Casa de la Vall – copsen el vapor de la vida viscuda a Andorra, la seva quotidianitat i la seva extraordinarietat, i alhora la quotidianitat i la extraordinarietat dels “set poetes” estilites d’en Jaume Plensa, fent així d’escultura i poesia de cerca de l’ànima universal a través d’Andorra i de la vida, viatge amb ells i en ells envers un mateix i cap a la resposta a les qüestions que amb llurs reflexions ens susciten, claus per obrir la porta del l’ànima i trobar-nos a nosaltres mateixos.
Quan li vaig enviar a l’Àlex el manuscrit d’aquest estilites esculpits al vers, es va entusiasmar amb què m’hagués animat a escriure’ls en català – la meva poesia publicada fins llavors, que li havia regalat i havia llegit, estava escrita en castellà – i, de seguida, va dir que els teníem que donar a conèixer al Jaume Plensa: em va posar en contacte amb ell, li vaig enviar el poemari, i het aquí que, temps desprès, una vegada que tenia que baixar a Barcelona al Gener de 2018 vam anar a visitar al Jaume Plensa al seu taller a Sant Feliu de Llobregat. Va ser molt interessant veure’l en plena acció, en el procés creatiu, amb els seus col·laboradors, de les diferents estàtues que estaven fent, desprès vistes a exposicions i reportatges, i sobre tot conversar amb ell; i un detall colpidor, per la seva part, que oferís la imatge de l’esbós a partir del qual va concebre i crear els estilites com a imatge per acompanyar-los al vers quan veiessin la llum de la lletra impresa. I és per això que, si bé no als versos d’Estilites d’Andorra, l’Àlex està present a l’assaig introductori que al llibre precedeix el poema, en aquest paràgraf que us comparteixo:
“Retornar-lo a Andorra, i als estilites i a en Jaume Plensa que els va crear. Ha sigut en aquest sentit una satisfacció molt especial haver tingut l’oportunitat de fer-li arribar el poema a través del contacte i bons oficis de l’Àlex Susanna – a qui en vull agrair aquest, i tot el seu interès per aquests Estilites d’Andorra i el seu camí – i compartir després les seves impressions visitant-lo junt amb l’Àlex al seu taller, on vaig tenir l’ocasió de conèixer millor el seu món creatiu. Una satisfacció que culmina amb la seva col·laboració en aquesta edició aportant especialment l’esbós, el dibuix en el que va plasmar l’idea dels estilites, iniciant el procés creatiu que culmina amb la seva instal·lació a la Plaça Lídia Armengol d’Andorra la Vella, la seva presencia enllà a la seva vegada inspiradora del procés creatiu que culmina amb la publicació d’aquests Estilites d’Andorra, en una edició en que acompanyen al poema aquest esbós, aquesta llavor inicial i les imatges de les estàtues en que es va transformar, permetent així oferir al lector el diàleg entre aquestes dues vies platòniques de coneixement, recerca i descoberta de l’ànima que són l’escultura i la poesia. Una satisfacció, i tot el meu agraïment a en Jaume Plensa i a la seva dona, Laura, per la acollida, interès i acompanyament a aquests estilites poetes poètics en llur camí vers la lletra impresa, i en el que puguin fer a partir d’ara.”
Em va acompanyar en el camí que va dur a la seva publicació, i en la seva presentació a Barcelona el 21 de Febrer del 2019, junt amb el Carles Duarte i la Teresa Colom.
De vegades es concentra l’eternitat en un instant, penja d'un fil la vida, i ens passa per davant com si tots els seus olors es concentressin en un únic perfum, pugen de les profunditats de l'ànima a la superfície moments o vivències, dorments o somniants, que han cisellat el seu rostre, defineixen qui som, i en el sempre habiten. De vegades se'ns gela la sang, i sentim l'horror que sigui el que no pot ser, el que no hauria de ser; l'horror que pugui ser, que arribi a ser, també allò l’humà. Sentim l'horror, i sentim l'angoixa, el per què, el núvol fred, el núvol negre que ens enniteix el cel de l'ànima, i plou llàgrimes que la inunden, i la desborden, com si no anés a parar mai el diluvi, i ens sap a infinita tristesa la seva sal. I de vegades triga, o sembla que mai no arribarà, car és tan etern aquell instant; però arriba un moment en què per aquest núvol, després d'aquest núvol, es filtra un raig de llum, un raig que ens pregunta i ara què, i il·luminats per la seva llum comencem a caminar buscant respostes, anhelant esperances, cuidant i curant la ferida, les ferides, de l'ànima.
Han passat i passaran per les nostres vides moltes tardes del disset d'Agost, com han passat i passaran moltes altres tardes, i matins i nits, de qualsevol altre dia de l'any; però cap altra serà la del disset d'Agost com la del disset d’Agost del dos mil disset a les Rambles, com en cap altra vam ser i som tots a les Rambles. Car recordem, sí, què fèiem o on érem quan vam saber de l'atemptat en elles - o del de l'11-M a Atocha o del de l'11-S a les torres bessones, o sobre altres fets que han marcat la nostra consciència i esdevenir col·lectiu; però ens en recordem precisament perquè a partir d'aquell moment vam passar a ser-hi a les Rambles –o a Madrid o a Nova York-, o, potser millor dit, van ser com mai en nosaltres les Rambles.
Van ser, sí, en nosaltres les Rambles. En mi, en l’Àlex i tants altres barcelonins, i en molts dels qui llegiu aquesta carta a l’ampolla. I així com en cadascú de nosaltres roman l’eternitat d’aquell instant, en el meu cas aquest va inspirar, desencadenar l’escriptura de Rambles de la vida.
Són aquestes una pregunta, una invocació als àngels de les Rambles, a llur ànima ferida que cerca curar-se, perquè mirem ànima endins i d’ella traguem totes les Rambles que som. Una invocació per a ser; i alhora un recorregut, un passeig per la vida a través de les Rambles i una meditació sobre ella, que l’autor ens comparteix invitant-nos a fer cadascú el nostre, amb l’esperança de fer amb altres gotes el mar, de contribuir a que qui les llegeixi tragui, traguem fora les Rambles que ens habiten endins, fer entre tots les Rambles de la vida, de les Rambles poesia, de les nostres Rambles les Rambles.
L’Àlex les va donar la benvinguda, a aquestes Rambles de la vida, com si les Rambles estiguessin esperant a que les escrivissin llur poema, quasi sobtat de què no s’hagués fet abans, o no s’hagués fet més, i des de la primera lectura va ressaltar llur rambleig no tan sol en el fons, sinó també en la forma, la seva natura i condició fundacional de poema-rambla. I sempre va estar disposat a acompanyar-les en llur camí per la vida: en llur presentació a Barcelona el 21 de Juliol de 2021, que va inspirar les reflexions al seu dietari recollides a La dansa dels dies; quan, en el marc del Festival La Rambla vila de Llibre, en un acte organitzat per l’Associació d’Amics de la Rambla, vam donar vida a les Rambles de la vida, recitant-les a dues veus entre la cantant Sílvia Comes i jo acompanyats al piano per l’Ignasi Terraza. La seva escenificació al Jardí de les Drassanes Reials va anar precedida de la benvinguda del President de l’Associació d’Amics de la Rambla, Fermín Villar, i de les intervencions dels “dos Àlex” de la Literatura catalana - com es van anomenar a si mateixos -, l’Àlex Broch i l’Àlex Susanna, com podeu veure al vídeo de l’acte clicant AQUÍ.
No va ser per a mi aquell dos de Juliol u dos de Juliol qualsevol, com no podia ser-ho donant vida a les Rambles de la vida; ans una manera molt especial de celebrar la vida la vigília del meu seixanta aniversari, edat, en la tradició xinesa, de la plenitud de la vida. I és per això que vaig escriure unes Rambles dels seixanta anys per afegir-les a les Rambles de la vida reflectides al llibre, en les quals en el meu seixanta aniversari torno a les Rambles amb els dos Àlex, amb la Sílvia i l’Ignasi, per donar vida a les Rambles de la vida, i donar gràcies a la vida, donar-vos gràcies a vosaltres.
L’endemà, al despertar-me per felicitar-me l’aniversari, la meva dona i els nostres fills em van donar un regal molt especial: un llibre de testimonis de les persones que m’han acompanyat en les seixanta revolucions al Sol que feia aquell dia, que havien preparat durant mesos clandestinament i amb gran dedicació (i la complicitat de tothom). A les seves pàgines hi era, també, el testimoni de l’Àlex.
.jpg)
Ens marquen els aniversaris el que es compleix a la vida, i la seva celebració. Vivim aquest primers anys vint d’aquest segle els centenaris de la publicació d’obres o de la mort d’artistes que han definit la modernitat i el món en el qual vivim. I si aquest any és el del centenari de Kafka, el dos mil vint-i-dos ho va ser el de Proust. Dos autors que defineixen de tal manera el món i la vida que s’han adjectivat: diem que quelcom és kafkià o proustià, com diem que és quixotesc. Del què és proustià i de Proust, n’havíem parlat sovint l’Àlex i jo. I bé podríem dir que, en una serendípia proustiana, Proust ens va reunir en el seu centenari. Jo no n’era conscient, quan vaig finalitzar la lectura, en un viatge a través de les seves pàgines iniciat a la joventut en el qual d’alguna manera se m’ha passat la vida a la cerca del temps perdut, de À la recherche du temps perdu, que què ho feia a les portes del centenari de Proust; però el cert és que, quan vaig escriure en el temps retrobat al finalitzar la lectura el meu assaig Sobre los zancos de Proust – que vaig subtitular Tiempo, alma, luz, vida, escritura, yo, car reflecteix les meves reflexions sobre aquestes paraules a la llum del camí a través del qual ens guia Proust a la cerca del temps perdut -, i el vaig enviar al Josep Ramoneda per a què considerés la seva publicació a La maleta de Portbou, va voler el temps que aquesta tingués lloc al número de Març-Abril de 2022, ja al centenari de Proust, com a contribució a fer-ho present, a retrobar-nos i trobar-nos amb ell. Quan temps desprès de la seva publicació vaig tenir ocasió de parlar amb l’Àlex sobre el meu assaig, havent-ho comentat em va dir que, quan vingués a Barcelona, no podia deixar de visitar l’exposició De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, que havia comissariat junt amb la Glòria Farrés. I, aprofitant un desplaçament a Barcelona al Gener de 2023, poc abans de que finalitzés, enllà hi vaig ser. Quan vaig avisar en arribar, va sortir a buscar-e i em va fer el torn complet de l’exposició, quadre a quadre de Marsans primer, l’itinerari de la recepció de Proust a Catalunya, biblioteca proustiana Cuito inclosa, desprès, ciceronianament, guiant-me amb la seva mirada i la seva paraula, mentre proustianament parlàvem del que ens evocaven les obres.
Dic cap a la fi de Los zancos de Proust que el ens queda de la lectura de À la recherche... , més enllà del que ens conservi la memòria, és la mirada: és amb aquesta mirada proustiana que Marsans pinta els seus personatges i escenes de À la recherche... ; a través d’ella que, contemplant les seves obres a l’exposició, la revivim, la reconeixem, la seva i la nostra, la de cadascú. Aquest diàleg entre Literatura i pintura en aquest cas, entre Literatura i les altres arts, entre les arts en general, aquesta concepció holística de l’art en les seves diferents expressions, vies de manifestació, era característica i essencialment susanniana.
Acabat el recorregut, vam continuar parlant una bona estona al seu despatx. Recordo que li vaig assabentar de la meva perspectiva de trasllat d’Estrasburg a París, el més proustià dels destins per a un diplomàtic. Em va regalar el llibre-catàleg de l’exposició, i jo li vaig regalar un exemplar del llibre en què a El Salvador s’havia publicat el meu poema Maquilishuats en flor, encara que ja conegués aquest al formar part de la meva poesia recollida a Mundo. Una geografia poética.
.jpg)
Podria seguir reflectint en aquesta carta a l’ampolla altres converses, altres records de l’Àlex Susanna; ans no pretén aquesta esdevenir un relat exhaustiu, ni és aquest el seu propòsit i interès. Es proposa, em proposo escrivint-ho, més bé, susaniannament, fer-m’ho, fer-vos-el present, donar testimoni, per a què, encara que sigui cada vegada que altres ulls la llegeixin, en el sempre romangui, ens animem a llegir la seva poesia i els seus dietaris, escoltem el que ens ha dit amb la paraula i amb la vida, aprenem de la seva saviesa, mirem amb la seva mirada. Copsar en el seu cilindre el vapor de la seva vida i la seva obra – al menys des de la meva limitada experiència – que mogui la locomotora del tren que ens porti a llegir-lo, a tenir-lo present. Escrivim en el paper, i escrivim en la vida. I en l’un i en l’altra ens ha escrit, en l’un i en l’altra podem sempre llegir a l’Àlex Susanna.
Susaniannament escriure-la: aquesta carta no és un dietari, però té els seus dietaris presents quan l’escric. Amb aquesta idea tan seva del dietari com a transgènere en què tot hi cap, que tant li agradava explicar quan es referia a la seva vocació dietarista, que reflecteix també entre les reflexions recollides a La dansa dels dies:
“El del dietari, un transgènere que et permet modular l’escriptura d’acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvinguts i s’empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda – i resposta – a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo” (pàg. 50)
És curiós: quan llegeixo els seus dietaris de vegades l’escolto; car, si no exactament amb aquestes paraules, potser amb la fluïdesa de l’expressió oral, és així com ho explicava. Potser per això fossin també per a ell els dietaris lloc de confluència única entre vida i Literatura. Potser per això retratin tant bé l’experiència del pas de la vida, del temps reflectit i viscut. Aquests dies d’ençà que vaig rebre la notícia de la seva mort, en paral·lel a l’escriure d’aquesta carta a l’ampolla, he rellegit i llegit La dansa dels dies i alguns dels seus poemes. Rellegit i llegit, car una de les particularitats dels dietaris és que es poden beure – llegir – a poc a poc: pots deixar la seva lectura una temporada, i quan la reprens sembla com reprendre la conversa que havíem deixat en “pause”. L’havia deixat una mica més endavant de les pàgines 110-112 que dedica a Rambles de la vida, i aquests dies l’he represa, i rellegit el llegit. M’hi he trobat reflexions que li havia sentit de viva veu, i m’hi he trobat amb l’origen de les exposicions Maillol sensuel i De Proust a Marsans, en altres visites, altres trobades, com la nostra al Jaume Plensa ho va ser de la presència del seu esbós dels estilites a Estilites d’Andorra. El “parell de dies a París per començar a preparar una nova exposició al Museu Maillol i parlar de possibles projectes futurs” (pàg. 116) al Juliol de 2021, poc desprès de la presentació a Barcelona de Rambles de la vida, quan feia “una calor de mil dimonis” i “la ciutat està buida, esprimatxada, sense bufera: del tot estabornida”, i en un sopar amb el fill de la Dina Vierny es concep l’exposició. La visita, un altre dia d’estiu, a Camallera, on fa “una calor endimoniada”, i on ha quedat amb l’Alícia Marsans per veure el fons d’obra del seu pare que la família guarda. “... L’Alícia comença per mostrar-me la maqueta d’un llibre en què en Marsans va estar treballant els últims anys de la seva vida: el seu Proust, la seva Recherche... Dues persones tancades en un cau de mala mort que miren – o trafiquen? – olis i gravats d’un artista maleït sota un Sol de justícia: l’escena gairebé sembla extreta d’un conte gòtic o una novel.la policíaca. De tant en tant bevem un got d’aigua: alta cultura en condicions extremes” (pág. 120). La trobada amb l’Amadeu Cuito, qui aporta la biblioteca proustiana i gravats de Marsans a l’exposició (pàg. 67)
En el flux del dietari, madura la vida, i de la fruita que hem tastat en veiem la llavor, en veiem el conreu. Copsem els instants de la vida quotidiana que captem per l’eternitat, dels que potser en un altre moment un detonant catalitzarà en poema. Arran de la mort de l’Àlex, en un grup de WhatsApp del qual ell i jo formem part, ens va compartir aquest poema:
Vanitas
Avui, com tants dissabtes, t’has llevat tard i has parat taula pensant a regalar-vos la mena d’esmorzar que més us ha agradat: un cop compost el bodegó -a la manera dels de Chardin, amb tot l’esplet de melmelades, fruits secs, manteguera, torrades i tasses fumejants al centre-, el món t’ha caigut al damunt, però, quan t’has adonat que aquella era una natura morta amb tumor, i que res no tornarà a ser com era.
Ens deia que sortirà properament en el recull Tot és a tocar, i que, quan l’Àlex li va enviar, li va dir al llegir-ho que és com la punxada d’una agulla de cosir al mig del cor. I ho és, especialment els últims quatre versos amb els que s’incorpora al poema. Ho és potser encara més quan llegim a La dansa dels dies la descripció d’aquest bodegó a la tardor de 2021:
“Els esmorzars d’aquí dalt: un dels millors moments del dia. M’hi poso que el sol encara no ha sortit de darrere la serra de la Canya. Componc un bodegó amb les melmelades ( de llimona, taronja amarga i gerds), el tou de mantega, la tassa que fumeja, l’olor a cafè amb llet, el silenci reverencial d’aquests primers minuts del dia hàbils. Al cap d’una estona, el sol despunta, vessa muntanya avall i, en qüestió de segons, ho inunda tot amb uns feixos de llum que es disparen en totes direccions. La vall del Freser, el jardí i el bodegó s’encenen de manera consecutiva: un gran moment.” (pàg. 188)
I sentim que l’esguard des de la consciència de la malaltia fa de la prosa poesia, de l’instant eternitat.
Podríem llegir o transcriure, sí, molts altres poemes de l’Àlex Susanna, molts altres escrits; i per animar-vos, per animar-nos a fer-ho estan aquestes línies escrites. Vaig al prestatge de la biblioteca i agafo els seus llibres. A Filtracions trobo aquesta dedicatòria, datada a Barcelona al Novembre de 2016:
"Aquestes Filtracions
són per a Manuel Montobbio,
en record de les nostres converses
i dels seus llibres
que tan bé transiten
entre fronteres..."
Transitar entre fronteres, anar més enllà: a això ens invita l’Àlex Susanna en la seva última conversa; la que, avançat el seu càncer, va voler que es gravés per acomiadar-se i alhora romandre: l’entrevista que li fa el programa Il·luminats de 3/24 els passats 5 i 6 de Juny, que, a mena d’homenatge, TV3 va emetre el vespre del dissabte 27 de Juliol en que va morir. I que des de llavors podem veure a la seva web. Rodat el programa a la seva casa de Queralbs i els seus voltants, el seu Pirineu – el santuari de Núria, Sant Jaume de Caralps -, amb el fil conductor del seu dietari, l’Àlex ens conversa sobre la vida i el seu sentit, les preguntes que en ella i sobre ella ens fem, ens transmet el seu missatge, celebra la vida, i l’agraeix. Tots els que me l’han enviat o comentat han utilitzat per referir-se al programa la mateixa paraula: imprescindible. Efectivament ho és: comproveu-ho veient-ho vosaltres mateixos clicant AQUÍ. Ens deia Miguel Dalmau al seu obituari a La Vanguardia, parafrasejant al Jaime Gil de Biedma quan deia que ell creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema: “La desaparició dolençosa ahir d’Àlex Susanna (Barcelona, 1957) no només priva les lletres catalanes del millor poeta de la nostra generació, sinó una cosa més rara i perdurable: un bon poema, de vegades gran, d’altres íntim i callat, sempre profund i fi de registre. Impecable, inapel·lable. A la seva manera, etern.” Quan veureu aquesta entrevista, aquest programa que Il·luminats dedica a l’Alex Susanna, sabreu per què. Car se’ns mostra en ella com a poeta, i se’ns mostra com a poema. Amb ella i amb les pàgines que dedica a Rambles de la vida a La dansa dels dies, fico aquesta carta a l’ampolla i la llenço al mar de la web amb l’esperança de què a la vostra riba arribi, i a l’Àlex Susanna us faci present, ens faci present.
Ens diu Sloterdijk a Cartas para el parque humano que els llibres i les obres que han anat conformant el nostre saber són cartes enviades als amics – doncs amics són d'alguna manera els qui ens llegeixin, amics som dels qui hem llegit -; cartes que responen a altres cartes anteriors i narren per a la posteritat el temps interessant que ens ha tocat viure i les seves lliçons. Desprès d’escriure al seu dietari al principi del programa, ens diu l’Àlex Susanna que l’escriu per agrair la vida. Per agrair la vida, per agrair l’escriure a l’Àlex Susanna està aquesta carta escrita.
Ens diu l’I Ching: “La vida engendra la vida. Mai no hi haurà fi”.
.jpg)
