LES "RAMBLES DE LA VIDA" RAMBLEGEN PER LA VIDA

  • LES "RAMBLES DE LA VIDA" RAMBLEGEN PER LA VIDA
  • LES "RAMBLES DE LA VIDA" RAMBLEGEN PER LA VIDA
  • LES "RAMBLES DE LA VIDA" RAMBLEGEN PER LA VIDA

No és qualsevol la carta que llancem a la mar en l’ampolla d’un llibre. Ni és la d’un llibre qualsevol ampolla. Ni es llença així només, com si no res, com qui no vol la cosa, a la mar. Té la seva cerimònia, la seva avarada, la seva (les seves) presentació (ns), el seu eco als mitjans, la resposta d’altres cartes que - en forma d’entrevista, notícia, ressenya o reflexió, article o assaig – a partir de la seva lectura alguns volen escriure. S’escriu un llibre sobre tot per a que el llegeixin; i també per inspirar l’escriure. S’escriu com a resposta, com a reflex, del que la vida en nosaltres escriu, com va ser el cas de Rambles de la vida, escrites com a resposta, reacció, invocació davant l’atemptat a les Rambles el 17 d’Agost de 2017, com ja us explicava en la carta a l’ampolla en què us les presentava en aquesta web. Constitueix una satisfacció que hagin vist la llum per ser entre nosaltres aquest disset d’Agost, quart aniversari de l’atemptat, i compartir ara amb vosaltres el camí que han fet, el que han ramblejat per la vida d’ençà de llur presentació a Barcelona i a Andorra, respectivament el 14 i el 15 de Juliol.

Es concibeix i es fa la presentació d’un llibre per donar-ho a conèixer als lectors, al públic; i, nogensmenys, alhora serveix per donar-ho a conèixer a l’autor. Car, d’un costat, res no hi ha, per sintetitzar un llibre, definir la seva essència, com quan tens que decidir què dius sobre ell quan el presentes en públic per primera vegada. I, d’un altre, el presenten els presentadors al públic; però també a l’autor. Són d’alguna manera els padrins de bateig, i alhora els lectors, els interlocutors primers; i la seva mirada completa la de l’autor, li descobreix perspectives, angles, que potser ell mateix no havia vist, vida de la papallona sortida de la crisalida, que vola el seu vol. Li donen l’eco primer, que pot condicionar la percepció dels que vindran desprès, del seu missatge, la resposta primera de la carta a l’ampolla arribada a la riba de l’illa – les illes – d’un altre – uns altres. I això, tant més i especialment quan els presentadors són també escriptors i poetes que coneixen la resta de la teva obra, i poden apropar-se al llibre en la perspectiva del conjunt d’aquesta, com ha sigut el cas de Carles Duarte i Àlex Susanna a la presentació a Barcelona i el de Josep Dallerès i Manel Gibert a la presentació a Andorra. Serveixin aquestes línies per agrair-los la seva participació, i especialment el diàleg poètic, creador i creatiu amb que han acompanyat la meva obra poètica, que en la presentació d’aquestes Rambles de la vida continua i es reflecteix, i la perspectiva que sobre elles ens aporten i comparteixen, com podeu veure, junt amb la meva intervenció de presentació iniciàtica, adaptada a cada cas, i lectura de part del poema, als vídeos de la presentació a Barcelona i de la presentació a Andorra, als que podeu accedir clicant els links.

Unes aproximacions a l’obra en la seva presentació que, en el cas de Josep Dallerès, es complementa amb l’article “Les Rambles de la Vida”, publicat a la seva columna al Diari d’Andorra, i en el de Manel Gibert amb l’article “Poema rambla”, publicat a la seva al diari BonDia, que us invito a llegir clicant el link als seus títols, com la resta de referències que mencionaré.

Suscita la lectura, el coneixement d’un llibre, la seva publicació, el per què, per a què i com del seu escriure, propòsit i sentit, preguntes que els periodistes pregunten a les entrevistes que fan a l’autor, com la que Vicenç Sanclemente – amb qui ens hem creuat pel món en els nostres camins com a diplomàtic i com a corresponsal – em va fer, arran de la presentació a Barcelona, al programa “En directe” a Ràdio 4-RNE. O com la que em va fer EFE, i va publicar La Vanguardia el 18 de Juliol, “Manuel Montobbio invoca un homenaje poético-vital a las Rambles de la vida”; o la que em va fer Mireia Reynal per al Diari d’Andorra, “La poesia serveix per expressar tot allò que no pot expressar la raó”. Preguntes i reflexions que porten també a Toni Polo Bettonica a oferir-nos a El País la seva aproximació a l’obra sota el títol “Las Ramblas, un torrente de vida tras los atentados”, que News Europe ha publicat també en anglès sota el títol “Rambles de la vida: Las Ramblas, a flood of life after the attacks”. O l’interès informatiu, com al que als seus telenotícies la Radiotelevisió d’Andorra li ha dedicat amb ocasió de la presentació a Andorra i de l’aniversari de l’atemptat aquest 17 d’Agost.

Ocasió, també, amb la que m’ha entrevistat el programa “El Badiu” de Ràdio 4/RNE, així com RNA (Ràdio Nacional d’Andorra/RTVA) al programa “Obert per vacances”, i per la que la Newsletter de l’Associació de Becaris de La Caixa ha publicat l’entrevista – en català, en castellà i en anglès - que m’ha fet com a membre d’ella. Arriben així amb aquests testimonis, aquests ecos, les Rambles de la vida al primer aniversari de l’atemptat a les Rambles, en resposta i davant el qual van ser escrites, del seu ramblejar per la vida. A la secció a elles dedicades en aquesta web teniu també els links compartits en aquesta carta a l’ampolla, i a ella anirem incorporant les referències de que vagi sent objecte.

Deia a les “Claus per ramblejar per les Rambles de la vida”, l’assaig introductori al poema en el llibre que us compartia a l’anterior carta a l’ampolla sobre elles, que “Han passat i passaran per les nostres vides moltes tardes del disset d'Agost, com han passat i passaran moltes altres tardes, i matins i nits, de qualsevol altre dia de l'any; però cap altra serà la del disset d'Agost com la del disset d’Agost del dos mil disset a les Rambles, com en cap altra vam ser i som tots a les Rambles...”, o, potser millor dit, van ser com mai en nosaltres les Rambles. I perquè ho són, perquè volem que hi siguin, per a que hi siguin, cap dia millor per a compartir-vos aquest ramblejar de les Rambles de la vida per la vida, per fer-nos-les i fer-vos-les presents, fer-les presents, que aquest primer disset d’Agost desprès de que hagin vist la llum de la lletra impresa. Per invitar-vos a llegir-les, amb l’esperança de que ens inspirin, us inspirin, per fer entre tots, enfront de les Rambles de la mort, les Rambles del dolor, les Rambles de la vida, les Rambles de l’amor. Car la millor presentació, la millor captació d’una obra literària, és la que s’obté al llegir-la. A l’espera i amb l’esperança de que ho feu, mentrestant us comparteixo aquesta invocació als àngels de les Rambles a que va donar lloc el que va passar a les Rambles avui fa quatre anys, que d’elles forma part, i les dona sentit i direcció. Que ens inspirin per donar entre tots vida a les Rambles de la vida.

Manuel Montobbio

Rambles de la vida
del disset d’Agost
de dos mil vint-i-u

Rambles

dels àngels

àngels

de les Rambles:

digueu-nos

com són les vostres

Rambles

què fèieu

on éreu

què sentireu

la tarda

del disset de Agost

digueu-nos

com curar

la nostra ànima

d’ençà

ferida…

com fer

com seguir fent

d’aquestes

Rambles

del dolor

les Rambles

de la vida

les Rambles

de l’amor.

Àngels

de les Rambles:

veniu amb nosaltres

viviu amb nosaltres

aquestes Rambles

del dolor

inspireu

les paraules

il·lumineu

les espelmes

que hi deixem

a les Rambles

inspireu també

aquest poema

ajudeu-nos a allunyar

de nosaltres

aquestes Rambles

de la mort

aquestes Rambles

de l’horror

aquestes Rambles

del dolor.

Àngels

de les Rambles

que ploreu

en silenci

esglaiats

mars

de tristesa

i aparteu

de nosaltres

la resignació

en aquest passeig

esglaiat

per les Rambles

altar

per les Rambles

poema

per les Rambles

oració

per les víctimes

de la tarda

del disset d’Agost

per les Rambles

de les infinites

manifestacions

d’amor

de vida

de llum

de l’ànima

davant

la brutalitat

l’odi

les creences

o idees

que deshumanitzen

persones

i enceguen

l’ànima

acompanyeu-nos

en aquest via crucis

per les Rambles

aquest dissabte

vint-i-sis d’Agost

de dos mil disset.

Infinites són

les Rambles

del dolor

infinit

el silenci

infinites

las llàgrimes

que ploren

les ànimes

infinites

les espelmes

que il·lumina

l’esperança.

Rambles

de les preguntes

sense resposta

Rambles

dels móns

somniats

que entre tots podem fer

possibles

si volem que siguin

el món

el món

que travessen

les Rambles

Rambles

de les paraules

que expressen

el convenciment

del que som

la fe

en l’ésser humà

que som tots

Rambles

del poemes

d’amor

als éssers estimats

Rambles

del poemes

que expressen

las ferides

de l’ànima

Rambles

on canta

el Liceu

el silenci

que ploren

els que passen

per elles

i en silenci toca

la música

que commou

las ànimes

Rambles

de les espelmes

Rambles

dels peluixos

als fanals

als arbres

a les parades

a l’aire

que respirem…

Font

de Canaletes

font

de vida

font

de trobada

font

de Barcelona

font

de la qual brolla

el millor

de nosaltres

de cadascun

de tots.

Volies Federico

que fossin

les Rambles

l’únic carrer

que no acabés

mai:

mai acabaran

mentre brolli

de llur dolor

la teva poesia

completa

(que algú

ha deixat

entre les flors

i les espelmes

com a ofrena

davant la font

de Canaletes).

Rambles

de García Lorca

Rambles

dels poetes

Rambles

de tots

els que seguirem

fent

les Rambles

de la vida

les Rambles

de l’amor.

No acaben

les Rambles

a la Plaça de Catalunya,

ni van a morir

al mar:

se’ns fiquen

endins,

i per sempre

ens travessen

l’ànima.

Infinites

Rambles

infinites vides

a les Rambles

viscudes

infinita vida

de les Rambles

a les Rambles

infinites vides

i totes

una.

Car som

a les Rambles

tots

el mateix,

fascinació

compartida

de ser

l’altre

de ser

en l’altre

de que l’altre sigui

en tu

de compartir la joia

de viure

i de ser

a les Rambles

de ser part

del tot

que no solament

no sols

som

que no podria ser

sense nosaltres.

Se’ns fiquen

les Rambles

endins

sí,

i ens travessen

l’ànima,

o ànima

endins

ens les fiquem,

on ningú pugui

ferir-les

ni fer-les mal

on a ningú deixarem

que ens impedeixi

seguir fent

les Rambles

de la vida

seguir fent

les Rambles

de l’amor.

Ànima endins

ens les fiquem

per poder treure-les

fora

quan no hi som

en elles

o en nosaltres

en qualsevol moment

en que necessitem ser

a les Rambles

i ser

nosaltres.

En qualsevol moment

i especialment

ara

després d’aquesta tarda

en front d’aquesta tarda

davant aquesta tarda

del disset d’Agost

davant

aquestes Rambles

del dolor

aquestes Rambles

de l’horror

més que mai

ara

treure-les

com en aquest

poema

que no és un

poema

és una

invocació

perquè miris

ànima endins

de tu

d’ànima endins

treguis

traguem

totes

les Rambles

de l’ànima

les Rambles

de la vida

les Rambles

de l’amor

les Rambles

que som.