Constitueix una carta molt especial per un escriptor aquella que llença al mar dintre de l'ampolla de un llibre quan aquest veu la llum a la lletra impresa. Tal és el cas ara amb Rambles de la vida , escrites com a reacció, afirmació de la vida davant l'atemptat a les Rambles de Barcelona el 17 d'Agost de 2017. Són aquestes una pregunta, una invocació als àngels de les Rambles, a llur ànima ferida que cerca curar-se, perquè mirem ànima endins i d’ella traguem totes les Rambles que som. Una invocació per a ser, i alhora un recorregut, un passeig per la vida a través de les Rambles i una meditació sobre ella que us comparteixo invitant-vos a fer cadascú el vostre, amb l’esperança de fer amb altres gotes el mar, de contribuir al fet que qui les llegeixi tragui, traguem fora les Rambles que ens habiten endins, fer entre tots les Rambles de la vida, de les Rambles poesia, de les nostres Rambles les Rambles.
Res millor per presentar-vos-les que convidar-vos a llegir "Claus per ramblejar les Rambles de la vida", l'assaig introductori amb que presento en el llibre el poema, que reprodueixo a continuació i que també podeu llegir amb les primeres pàgines a la web de Pagès Editors que podeu llegir a continuació, i també, als que sigueu a Barcelona el proper 14 de Juliol o a Andorra el 15, a venir a llur presentacions. Aquí teniu les invitacions:
.jpg)
.jpg)
Els que volgueu, també podeu veure en streaming la presentació a Barcelona a través d'aquest enllaç, conectant-vos quan comenci el dimecres 14 de Juliol a les 19 hores.
Com dic per concloure aquestes "Claus per ramblejar les Rambles de la vida", escriure-les va ser per mi un acte de recerca de l'ànima, de curació de la seva ferida, resposta a les preguntes sense resposta; d'afirmació de la vida i l'esperança. Us convido a llegir-les, a recórre-les, amb l'esperança que llegir-les també ho sigui per a vosaltres, i amb el desig que al fer-ho trobeu i doneu també a la llum les Rambles de la vostra vida.
De vegades es concentra l’eternitat en un instant, penja d'un fil la vida, i ens passa per davant com si tots els seus olors es concentressin en un únic perfum, pugen de les profunditats de l'ànima a la superfície moments o vivències, dorments o somniants, que han cisellat el seu rostre, defineixen qui som, i en el sempre habiten. De vegades se'ns gela la sang, i sentim l'horror que sigui el que no pot ser, el que no hauria de ser; l'horror que pugui ser, que arribi a ser, també allò l’humà. Sentim l'horror, i sentim l'angoixa, el per què, el núvol fred, el núvol negre que ens enniteix el cel de l'ànima, i plou llàgrimes que la inunden, i la desborden, com si no anés a parar mai el diluvi, i ens sap a infinita tristesa la seva sal. I de vegades triga, o sembla que mai no arribarà, car és tan etern aquell instant; però arriba un moment en què per aquest núvol, després d'aquest núvol, es filtra un raig de llum, un raig que ens pregunta i ara què, i il·luminats per la seva llum comencem a caminar buscant respostes, anhelant esperances, cuidant i curant la ferida, les ferides, de l'ànima.
Han passat i passaran per les nostres vides moltes tardes del disset d'Agost, com han passat i passaran moltes altres tardes, i matins i nits, de qualsevol altre dia de l'any; però cap altra serà la del disset d'Agost com la del disset d’Agost del dos mil disset a les Rambles, com en cap altra vam ser i som tots a les Rambles. Car recordem, sí, què fèiem o on érem quan vam saber de l'atemptat en elles - o del de l'11-M a Atocha o del de l'11-S a les torres bessones, o sobre altres fets que han marcat la nostra consciència i esdevenir col·lectiu; però ens en recordem precisament perquè a partir d'aquell moment vam passar a ser-hi a les Rambles –o a Madrid o a Nova York-, o, potser millor dit, van ser com mai en nosaltres les Rambles.
Hi som a les Rambles, són en nosaltres les Rambles, i ens preguntem què fer. Un què fer en el meu cas determinat aleshores per la meva responsabilitat institucional com Ambaixador d'Espanya a Andorra, on em trobava en aquell moment. Recordo que la meva primera reacció va ser fer que es posés la bandera a mig pal, i tot seguit activar els mecanismes d'alerta i cooperació amb les autoritats andorranes pel que eventualment ens pogués afectar, rebre les seves mostres de solidaritat, seguir l'evolució dels esdeveniments, preparar la expressió de reacció i dol col·lectiu enfront de l'esdevingut en una societat per a la qual les Rambles i Cambrils -població on molts andorrans tenen la seva segona residència, on es trobaven en aquelles dates- formen part dels seus referents vitals i el seu imaginari col·lectiu. Recordo que al matí següent -abans de començar el minut de silenci vam fer al migdia davant l'edifici de l'Ambaixada, on els seus membres vam estar acompanyats per les principals autoritats andorranes i nombrosos ciutadans que havien volgut venir per compartir aquell moment, així com pels mitjans de comunicació- vaig pronunciar les paraules amb què comencen aquestes Rambles de la vida:
“Malgrat els que volen fer
les Rambles
de la mort
les Rambles
del dolor,
seguirem fent
les Rambles
de la vida
seguirem fent
les Rambles
de l’amor.”
Recordo que les vaig escriure després per iniciar amb elles el llibre de condol que durant dos dies vam mantenir obert al públic per a qui hi volgués deixar-ne testimoni. Recordo el silenci amb que en multitud vam escoltar -al costat del Copríncep Episcopal, el Cap de Govern, el Síndic i totes les autoritats- el Cant dels ocells dissabte a la tarda a la Plaça Lídia Armengol, sota els estilites de Plensa a l'ombra de el Consell General .
Més enllà del personatge, la persona que som per sobre o per sota d'ell, en el meu cas la que, tot just iniciades les vacances, va voler anar a les Rambles el vint-i-sis d'Agost, per recórrer-les al matí, i per participar a la manifestació per l'atemptat al Passeig de Gràcia a la tarda: recordo aquell passeig aquell matí per les Rambles, les de sempre i les de mai, el silenci de la multitud, el recolliment davant els altars improvisats als llocs on havien caigut les víctimes, sota un arbre, sota un fanal, sota la font de Canaletes, al costat del mosaic de Miró davant el Liceu on finalment es va encastar la furgoneta. Espelmes, flors, poemes, cartes, pancartes, rètols, peluixos ... I en el silenci, l’esglai, la veu de l'ànima ferida de les Rambles, l'oració que surt de dintre, la imprecació als àngels de les Rambles que se'ns fan presents, als quals volem fer present el nostre dolor i les nostres preguntes, la nostra invocació i la nostra pregària. I vaig fent fotos d'aquells altars, d’aquelles Rambles. I twuitejo una foto meva en elles, i altres a la tarda a la manifestació al Passeig de Gràcia, i a l'endemà les del recorregut per les Rambles, i amb la limitació de caràcters de cada missatge em surten en vers els comentaris, les reflexions que em susciten...
Neixen d'alguna manera d'aquests twitters en vers, d'aquestes paraules primeres, aquests versos en el llibre de condol, aquestes Rambles de la vida. Car en constitueixen d'alguna manera la clau que obre la comporta del pantà que fa que d'ànima endins flueixi el riu de tinta sobre el paper en blanc i s’il·luminin, s'encarnin en ell; emani i flueixi -a manera d’acompliment del “seguirem fent / les Rambles / de la vida / seguirem fent / les Rambles / de l'amor” dels primers versos, de resposta a les preguntes i imprecacions dels àngels de les Rambles i al recorregut per elles amb que acaben- la vida a través de les Rambles com una gota en l'oceà, amb esperança –“¿Quién dijo que todo / está perdido?. / Yo vengo a ofrecer / mi corazón…” canta Mercedes Sosa– que amb totes les nostres vides a les Rambles puguem fer, puguem teixir les Rambles de la vida, les Rambles de l'amor enfront de les Rambles de la mort, les Rambles del dolor,.
Sigui la magdalena de Proust, sigui quan el meu pare em va portar per primera vegada a conèixer el gel a Macondo, sempre hi ha una primera imatge, un primer record -recordar és, en la seva etimologia llatina, tornar a viure en el cor- a partir del qual flueix el relat d'una vida, d'un món. Jo vaig ser un nen de la Barcelona dels anys seixanta, i em ve el record de les primeres vegades en què el meu pare em va portar a les Rambles, “la primera vegada / que vaig veure / una cacatua / o un lloro / o un mico tití / estranys / fantàstics / éssers / d'estranys / llocs, / estranys / i fascinants també / les dones i els homes ...”
Van fluint, a partir d'aquesta vivència, aquesta fascinació primera, altres Rambles viscudes, la vida a través de les Rambles, en les seves etapes i circumstàncies, del jo de la infantesa i l'adolescència i primera joventut al que escriu aquestes línies, com canvien de nom i de circumstàncies les Rambles mateixes de la Plaça de Catalunya al mar. Rambles de pas, Rambles de passeig, Rambles de la nit i nit de Rambles, Rambles de l'absència i absència de les Rambles, Rambles de fora i Rambles que m’habiten per dins, que amb mi van onsevulla que vagi ... Rambles viscudes, i Rambles escrites, com les que contemplen des del dit Colom ¿....? i "...." en una obra de teatre escrita en la primera joventut; com el poema “Ramblas”, a Dulce, la meva dona i companya en la vida i l'amor, dedicat després d'un passeig per elles a la primavera, en aquestes Rambles de la vida rellegit. Fins a arribar a les “Rambles / dels àngels / àngels / de les Rambles: / digueu-nos / com són / les vostres Rambles / què fèieu / on éreu / què sentireu / la tarda / del disset d'Agost...” I passa a ser amb ells el diàleg que ho era amb un mateix, el diàleg amb el que emprenem el recorregut per les infinites “Rambles del dolor / Rambles / de les preguntes / sense resposta / Rambles / dels mons / somiats / que entre tots podem fer / possibles...” Fins a fer d’elles les Rambles dels poemes d'amor, les Rambles de l'esperança. “Rambles / dels poetes / Rambles / de tots / els que seguirem / fent / les Rambles / de la vida / les Rambles / de l'amor...” Fins que “se'ns fiquen / les Rambles / dins / sí, / i ens travessen / l'ànima , / o ànima endins / ens les fiquem, / on ningú pugui / ferir / ni fer-les mal / on a ningú deixarem / que ens impedeixi / seguir fent / les Rambles / de la vida / seguir fent / les Rambles / de l'amor.”
Ànima endins ens les fiquem per poder treure-les fora en qualsevol moment en què necessitem ser a les Rambles i ser nosaltres. I és per això que aquestes Rambles de la vida no són un poema: són una invocació, i adquireixen amb això i en això el seu sentit últim, el seu propòsit. Una invocació “perquè miris / ànima endins / de tu / d'ànima endins / treguis / traguem / totes / les Rambles / de l'ànima / les Rambles / de la vida / les Rambles / de l'amor / les Rambles / que som”. Una invocació per a ser.
I és a la llum d'això que “no són un poema / aquestes Rambles / sinó tan sol / unes de les infinites / Rambles / possibles ... tan sols una gota / al mar / a l'infinit Oceà / de totes / les Rambles”. Una de les infinites Rambles de la vida possibles, deslliurades sobre el paper en blanc amb l'esperança de convertir-se en catalitzador, de fer amb altres gotes el mar, de contribuir a que qui les llegeixi tragui, traguem fora les Rambles que ens habiten endins, fer entre tots les Rambles de la vida, de les Rambles poesia, de les nostres Rambles les Rambles.
Som una ànima caiguda, una ombra, un reflex del que en essència som o podem ser, una recerca. I és la poesia una manera de cercar, de trobar, de veure i il·luminar la foscor i la caverna en la qual ens trobem, de fer possible l'eternitat dels instants. Ja ens deia Plató que n’és, al costat de la música, una de les maneres d'entreveure, d’aproximar-nos, de copsar l'ànima. I ens assenyalava María Zambrano que, junt amb el temps i l'espai exterior, hi ha el temps i l'espai interior, i que per apropar-se a ells i a la saviesa, la Filosofia deixa de vegades pas a la Poesia, i copsa el cor raons que la raó no en copsa. És la poesia retrat d'aquest temps i aquest espai interior que s'imprimeix en l'ànima, en els quals aquesta es reflecteix i habita. I així anem il·luminant ànima endins en el nostre pas per la vida una geografia poètica i un temps poètic, una vida poètica, una vida poesia feta, en poesia reflectida.
És la nostra, com ens diu Simone Weil a L'enracinement, una ànima arrelada. Car tots estem arrelats en vertical al temps dels nostres pares, els nostres avantpassats; i en horitzontal amb els nostres coetanis, els nostres conciutadans, amb els que parlen el nostre idioma i comparteixen les nostres identitats col·lectives i el temps de la nostra comuna aventura humana, amb qui compartim els nostres espais públics, les nostres ciutats i els nostres mars, les nostres places i carrers. Amb qui compartim les nostres Rambles. Som els barcelonins els que al llarg dels segles hem passejat per les Rambles, i avui ho som els que compartim el nostre passeig arribats de tots els llocs del món. Els que volem que, més enllà de les nostres vides, sempre pugui passejar-se per les Rambles la vida.
No és així la recerca de l'ànima abstracta, conceptual; sinó a través de les seves manifestacions, recerca de l'origen a través de les seves arrels. S'orienten les arrels de l'ànima cap a la comuna ànima universal, de la qual tots som part i alhora reflex, il·luminació. En la que s'enfonsen i de la qual s'alimenten.
Estan d'alguna manera així en la nostra ànima arrelades les Rambles que ens habiten per dins, que travessen la nostra geografia poètica. I ànima endins es troben amb les Rambles que altres ànimes habiten, i totes juntes conformen les Rambles que creuen l'ànima universal, que res ni ningú podrà fer que deixin de ser les Rambles de la vida.
I potser sigui així, donant-les a la llum, cercant-les, recorrent-les, que puguem curar les Rambles de l'ànima ferida, que puguem contribuir a la seva sanació, a trobar a través de la poesia les raons a les quals la raó no arriba, a donar resposta a les seves preguntes, sentit al món i a la vida. Doncs som esperit, raó, i som ànima; i de vegades només l’ànima pot donar-nos respostes a les preguntes de la raó.
És únic i irrepetible el nostre espai i el nostre temps interior, com única i irrepetible és la vida exterior que els il·lumina. Única la ubicació que cada un dels llocs viscuts ocupa en la nostra geografia poètica. Constitueixen a la meva les Rambles -com assenyalo al meu poema Tirana, processament poètic alhora d'aquesta i de l'alquímia entre l'espai exterior i l'espai interior, moviment de la simfonia que conforma la meva Guía poética de Albania, ciutat que forma part de Mundo. Una geografía poética - Avinguda principal de la meva ànima i de totes les ciutats en què he sigut i seré, a la qual porto a tots els Manuels Montobbio que per les seves avingudes i carrers han passejat per a junts per les Rambles passejar, i ser tots un, ser jo.
I si ho són, potser ho siguin perquè a cap altra de les avingudes, carrers o places de la meva ànima podria fer el recorregut a través de la meva vida i de la vida que en aquestes Rambles de la vida faig, per la seva presència o absència referencial en tots els seus temps i aspectes. Potser per això estigui a elles arrelada la meva ànima. Per constituir alhora columna vertebral del meu temps i el meu espai interior, del jo que sóc i vull continuar sent. Per portar-me a través d'aquest temps i espai interior, aquest jo únic, cap a l'ànima universal de la qual tots som part, en la qual podem arribar a ser del tot el que podem ser, en la qual som.
Potser per això escriure-les hagi estat un acte de recerca de l'ànima, de la curació de la seva ferida, resposta a les preguntes sense resposta; d'afirmació de la vida i l'esperança. Esperança que llegir-les també ho sigui: amb ella et convido a recórrer-les, i amb el desig que al fer-ho trobis i donis també a la llum les Rambles de la teva vida.
