Rambles de la vida, en el cinquè aniversari de l'atemptat a les Rambles

           De vegades es concentra l’eternitat en un instant, penja d'un fil la vida, i ens passa per davant com si tots els seus olors es concentressin en un únic perfum, pugen de les profunditats de l'ànima a la superfície moments o vivències, dorments o somniants, que han cisellat el seu rostre, defineixen qui som, i en el sempre habiten. De vegades se'ns gela la sang, i sentim l'horror que sigui el que no pot ser, el que no hauria de ser; l'horror que pugui ser, que arribi a ser, també allò l’humà. Sentim l'horror, i sentim l'angoixa, el per què, el núvol fred, el núvol negre que ens enniteix el cel de l'ànima, i plou llàgrimes que la inunden, i la desborden, com si no anés a parar mai el diluvi, i ens sap a infinita tristesa la seva sal. I de vegades triga, o sembla que mai no arribarà, car és tan etern aquell instant; però arriba un moment en què per aquest núvol, després d'aquest núvol, es filtra un raig de llum, un raig que ens pregunta i ara què, i il·luminats per la seva llum comencem a caminar buscant respostes, anhelant esperances, cuidant i curant la ferida, les ferides, de l'ànima.

            Han passat i passaran per les nostres vides moltes tardes del disset d'Agost, com han passat i passaran moltes altres tardes, i matins i nits, de qualsevol altre dia de l'any; però cap altra serà la del disset d'Agost com la del disset d’Agost del dos mil disset a les Rambles, com en cap altra vam ser i som tots a les Rambles. Car recordem, sí, què fèiem o on érem quan vam saber de l'atemptat en elles - o del de l'11-M a Atocha o del de l'11-S a les torres bessones, o sobre altres fets que han marcat la nostra consciència i esdevenir col·lectiu; però ens en recordem precisament perquè a partir d'aquell moment vam passar a ser-hi a les Rambles –o a Madrid o a Nova York-, o, potser millor dit, van ser com mai en nosaltres les Rambles.

             Hi som a les Rambles, són en nosaltres les Rambles, i ens preguntem què fer. Un què fer en el meu cas determinat aleshores per la meva responsabilitat institucional com Ambaixador d'Espanya a Andorra, on em trobava en aquell moment. Recordo que la meva primera reacció va ser fer que es posés la bandera a mig pal, i tot seguit activar els mecanismes d'alerta i cooperació amb les autoritats andorranes pel que eventualment ens pogués afectar, rebre les seves mostres de solidaritat, seguir l'evolució dels esdeveniments, preparar la expressió de reacció i dol col·lectiu enfront de l'esdevingut en una societat per a la qual les Rambles i Cambrils -població on molts andorrans tenen la seva segona residència, on es trobaven en aquelles dates- formen part dels seus referents vitals i el seu imaginari col·lectiu. Recordo que al matí següent -abans de començar el minut de silenci vam fer al migdia davant l'edifici de l'Ambaixada, on els seus membres vam estar acompanyats per les principals autoritats andorranes i nombrosos ciutadans que havien volgut venir per compartir aquell moment, així com pels mitjans de comunicació- vaig pronunciar les paraules amb què comencen aquestes Rambles de la vida:

“Malgrat els que volen fer

                                                                                               les Rambles

de la mort

                                                                                               les Rambles

del dolor,

seguirem fent

                                                                                               les Rambles

de la vida

seguirem fent

                                                                                               les Rambles

de l’amor.”

            Recordo que les vaig escriure després per iniciar amb elles el llibre de condol que durant dos dies vam mantenir obert al públic per a qui hi volgués deixar-ne testimoni. Recordo el silenci amb que en multitud vam escoltar -al costat del Copríncep Episcopal, el Cap de Govern, el Síndic i totes les autoritats- el Cant dels ocells dissabte a la tarda a la Plaça Lídia Armengol, sota els estilites de Plensa a l'ombra de el Consell General .

            Més enllà del personatge, la persona que som per sobre o per sota d'ell, en el meu cas la que, tot just iniciades les vacances, va voler anar a les Rambles el vint-i-sis d'Agost, per recórrer-les al matí, i per participar a la manifestació per l'atemptat al Passeig de Gràcia a la tarda: recordo aquell passeig aquell matí per les Rambles, les de sempre i les de mai, el silenci de la multitud, el recolliment davant els altars improvisats als llocs on havien caigut les víctimes, sota un arbre, sota un fanal, sota la font de Canaletes, al costat del mosaic de Miró davant el Liceu on finalment es va encastar la furgoneta. Espelmes, flors, poemes, cartes, pancartes, rètols, peluixos ... I en el silenci, l’esglai, la veu de l'ànima ferida de les Rambles, l'oració que surt de dintre, la imprecació als àngels de les Rambles que se'ns fan presents, als quals volem fer present el nostre dolor i les nostres preguntes, la nostra invocació i la nostra pregària. I vaig fent fotos d'aquells altars, d’aquelles Rambles. I twuitejo una foto meva en elles, i altres a la tarda a la manifestació al Passeig de Gràcia, i a l'endemà les del recorregut per les Rambles, i amb la limitació de caràcters de cada missatge em surten en vers els comentaris, les reflexions que em susciten...

            Neixen d'alguna manera d'aquests twitters en vers, d'aquestes paraules primeres, aquests versos en el llibre de condol, aquestes Rambles de la vida. Car en constitueixen d'alguna manera la clau que obre la comporta del pantà que fa que d'ànima endins flueixi el riu de tinta sobre el paper en blanc i s’il·luminin, s'encarnin en ell; emani i flueixi -a manera d’acompliment del “seguirem fent / les Rambles / de la vida / seguirem fent / les Rambles / de l'amor” dels primers versos, de resposta a les preguntes i imprecacions dels àngels de les Rambles i al recorregut per elles amb que acaben- la vida a través de les Rambles com una gota en l'oceà, amb esperança –“¿Quién dijo que todo / está perdido?. / Yo vengo a ofrecer / mi corazón…” canta Mercedes Sosa– que amb totes les nostres vides a les Rambles puguem fer, puguem teixir les Rambles de la vida, les Rambles de l'amor enfront de les Rambles de la mort, les Rambles del dolor,.

            Sigui la magdalena de Proust, sigui quan el meu pare em va portar per primera vegada a conèixer el gel a Macondo, sempre hi ha una primera imatge, un primer record -recordar és, en la seva etimologia llatina, tornar a viure en el cor- a partir del qual flueix el relat d'una vida, d'un món. Jo vaig ser un nen de la Barcelona dels anys seixanta, i em ve el record de les primeres vegades en què el meu pare em va portar a les Rambles, “la primera vegada / que vaig veure / una cacatua / o un lloro / o un mico tití / estranys / fantàstics / éssers / d'estranys / llocs, / estranys / i fascinants també / les dones i els homes ...”

           Van fluint, a partir d'aquesta vivència, aquesta fascinació primera, altres Rambles viscudes, la vida a través de les Rambles, en les seves etapes i circumstàncies, del jo de la infantesa i l'adolescència i primera joventut al que escriu aquestes línies, com canvien de nom i de circumstàncies les Rambles mateixes de la Plaça de Catalunya al mar. Rambles de pas, Rambles de passeig, Rambles de la nit i nit de Rambles, Rambles de l'absència i absència de les Rambles, Rambles de fora i Rambles que m’habiten per dins, que amb mi van onsevulla que vagi ... Rambles viscudes, i Rambles escrites, com les que contemplen des del dit Colom ¿....? i "...." en una obra de teatre escrita en la primera joventut; com el poema “Ramblas”, a Dulce, la meva dona i companya en la vida i l'amor, dedicat després d'un passeig per elles a la primavera, en aquestes Rambles de la vida rellegit. Fins a arribar a les “Rambles / dels àngels / àngels / de les Rambles: / digueu-nos / com són / les vostres Rambles / què fèieu / on éreu / què sentireu / la tarda / del disset d'Agost...” I passa a ser amb ells el diàleg que ho era amb un mateix, el diàleg amb el que emprenem el recorregut per les infinites “Rambles del dolor / Rambles / de les preguntes / sense resposta / Rambles / dels mons / somiats / que entre tots podem fer / possibles...” Fins a fer d’elles les Rambles dels poemes d'amor, les Rambles de l'esperança. “Rambles / dels poetes / Rambles / de tots / els que seguirem / fent / les Rambles / de la vida / les Rambles / de l'amor...” Fins que “se'ns fiquen / les Rambles / dins / sí, / i ens travessen / l'ànima , / o ànima endins / ens les fiquem, / on ningú pugui / ferir-les / ni maltractar-les / on a ningú deixarem / que ens impedeixi / seguir fent / les Rambles / de la vida / seguir fent / les Rambles / de l'amor.”

            Ànima endins ens les fiquem per poder treure-les fora en qualsevol moment en què necessitem ser a les Rambles i ser nosaltres. I és per això que aquestes Rambles de la vida no són un poema: són una invocació, i adquireixen amb això i en això el seu sentit últim, el seu propòsit. Una invocació “perquè miris / ànima endins / de tu / d'ànima endins / treguis / traguem / totes / les Rambles / de l'ànima / les Rambles / de la vida / les Rambles / de l'amor / les Rambles / que som”. Una invocació per a ser.

             I és a la llum d'això que “no són un poema / aquestes Rambles / sinó tan sol / unes de les infinites / Rambles / possibles ... tan sols una gota / al mar / a l'infinit Oceà / de totes / les Rambles”. Una de les infinites Rambles de la vida possibles, deslliurades sobre el paper en blanc amb l'esperança de convertir-se en catalitzador, de fer amb altres gotes el mar, de contribuir a que qui les llegeixi tragui, traguem fora les Rambles que ens habiten endins, fer entre tots les Rambles de la vida, de les Rambles poesia, de les nostres Rambles les Rambles.

            Som una ànima caiguda, una ombra, un reflex del que en essència som o podem ser, una recerca. I és la poesia una manera de cercar, de trobar, de veure i il·luminar la foscor i la caverna en la qual ens trobem, de fer possible l'eternitat dels instants. Ja ens deia Plató que n’és, al costat de la música, una de les maneres d'entreveure, d’aproximar-nos, de copsar l'ànima. I ens assenyalava María Zambrano que, junt amb el temps i l'espai exterior, hi ha el temps i l'espai interior, i que per apropar-se a ells i a la saviesa, la Filosofia deixa de vegades pas a la Poesia, i copsa el cor raons que la raó no en copsa. És la poesia retrat d'aquest temps i aquest espai interior que s'imprimeix en l'ànima, en els quals aquesta es reflecteix i habita. I així anem il·luminant ànima endins en el nostre pas per la vida una geografia poètica i un temps poètic, una vida poètica, una vida poesia feta, en poesia reflectida.

            És la nostra, com ens diu Simone Weil a L'enracinement, una ànima arrelada. Car tots estem arrelats en vertical al temps dels nostres pares, els nostres avantpassats; i en horitzontal amb els nostres coetanis, els nostres conciutadans, amb els que parlen el nostre idioma i comparteixen les nostres identitats col·lectives i el temps de la nostra comuna aventura humana, amb qui compartim els nostres espais públics, les nostres ciutats i els nostres mars, les nostres places i carrers. Amb qui compartim les nostres Rambles. Som els barcelonins els que al llarg dels segles hem passejat per les Rambles, i avui ho som els que compartim el nostre passeig arribats de tots els llocs del món. Els que volem que, més enllà de les nostres vides, sempre pugui passejar-se per les Rambles la vida.

           No és així la recerca de l'ànima abstracta, conceptual; sinó a través de les seves manifestacions, recerca de l'origen a través de les seves arrels. S'orienten les arrels de l'ànima cap a la comuna ànima universal, de la qual tots som part i alhora reflex, il·luminació. En la que s'enfonsen i de la qual s'alimenten.

             Estan d'alguna manera així en la nostra ànima arrelades les Rambles que ens habiten per dins, que travessen la nostra geografia poètica. I ànima endins es troben amb les Rambles que altres ànimes habiten, i totes juntes conformen les Rambles que creuen l'ànima universal, que res ni ningú podrà fer que deixin de ser les Rambles de la vida.

            I potser sigui així, donant-les a la llum, cercant-les, recorrent-les, que puguem curar les Rambles de l'ànima ferida, que puguem contribuir a la seva sanació, a trobar a través de la poesia les raons a les quals la raó no arriba, a donar resposta a les seves preguntes, sentit al món i a la vida. Doncs som esperit, raó, i som ànima; i de vegades només l’ànima pot donar-nos respostes a les preguntes de la raó.

             És únic i irrepetible el nostre espai i el nostre temps interior, com única i irrepetible és la vida exterior que els il·lumina. Única la ubicació que cada un dels llocs viscuts ocupa en la nostra geografia poètica. Constitueixen a la meva les Rambles -com assenyalo al meu poema Tirana, processament poètic alhora d'aquesta i de l'alquímia entre l'espai exterior i l'espai interior, moviment de la simfonia que conforma la meva Guía poética de Albania, ciutat que forma part de Mundo. Una geografía poética - Avinguda principal de la meva ànima i de totes les ciutats en què he sigut i seré, a la qual porto a tots els Manuels Montobbio que per les seves avingudes i carrers han passejat per a junts per les Rambles passejar, i ser tots un, ser jo.

            I si ho són, potser ho siguin perquè a cap altra de les avingudes, carrers o places de la meva ànima podria fer el recorregut a través de la meva vida i de la vida que en aquestes Rambles de la vida faig, per la seva presència o absència referencial en tots els seus temps i aspectes. Potser per això estigui a elles arrelada la meva ànima. Per constituir alhora columna vertebral del meu temps i el meu espai interior, del jo que sóc i vull continuar sent. Per portar-me a través d'aquest temps i espai interior, aquest jo únic, cap a l'ànima universal de la qual tots som part, en la qual podem arribar a ser del tot el que podem ser, en la qual som.

            Potser per això escriure-les hagi estat un acte de recerca de l'ànima, de la curació de la seva ferida, resposta a les preguntes sense resposta; d'afirmació de la vida i l'esperança.

            Es compleix aquest disset d’Agost el cinquè aniversari d’aquella tarda, de l’eternitat d’aquell instant que per sempre, sempre viu en nosaltres. I no ens resignem, ni ens quedem creuats de braços, ans donem vida a les Rambles, fem més que mai d’elles les Rambles de la vida. Les donem vida recitant-les, escenificant-les, com faig en el vídeo que com a carta a l’ampolla us comparteixo supra en aquesta ocasió, en el qual la Sílvia Comes i jo les recitem, les donem veu acompanyats al piano per l’Ignasi Terraza. Una recitació i escenificació que forma part i constitueix l’eix central de l’acte DONEM VIDA A LES RAMBLES DE LA VIDA que, en el marc de La Rambla Vila de Llibre, amb l’Associació d’Amics de la Rambla i Pagès Editors vam organitzar al jardí del Museu Marítim de Barcelona a les Reials Drassanes el passat 2 de Juliol, en el qual aquesta va anar precedida per la lectura de fragments de l’assaig “Claus per ramblejar les Rambles de la vida”, que en el llibre introdueix el poema, i les intervencions d’Àlex Susanna i d’Àlex Broch, que ofereixen una aproximació a l’obra i el seu sentit, i va acabar, coincidint llavors amb el meu seixanta aniversari, edat en la tradició xinesa de la plenitud de la vida, amb la lectura de les “Rambles dels seixanta anys”, escrites per aquella ocasió, de les que l’acte esdevé part, invitant-nos a brindar per la vida i celebrar-la. Un acte que, si preferiu, podeu veure sencer clicant aquí.

             Esperança de que veure-les, escoltar-les, viure-les, llegir-les també ho sigui: amb ella us convido a recórrer-les, i amb el desig que al fer-ho trobeu i doneu també a la llum les Rambles de la vostra vida.

 

Manuel Montobbio

Rambles de la vida,
cinquè aniversari
del disset d’Agost
de dos mil disset

 

 

 

Rambles de la vida,

en el quinto aniversario del atentado en las Ramblas

 

            A veces se concentra la eternidad en un instante, pende de un hilo la vida, y nos pasa por delante como si todos sus olores se quintaesenciaran en un único perfume, suben de las profundidades del alma a la superficie momentos o vivencias, durmientes o soñantes, que han cincelado su rostro, definen quién somos, y en el siempre habitan. A veces se nos hiela la sangre, y sentimos el horror de que sea lo que no puede ser, lo que no debería ser; el horror de que pueda ser, de que llegue a ser, también esto lo humano. Sentimos el horror, y sentimos la angustia, el por qué, la nube fría, la nube negra que nos ennochece el cielo del alma, y llueve lágrimas que la inundan, y la desbordan, como si no fuera a parar nunca el diluvio, y nos sabe a infinita tristeza su sal. Y a veces tarda, o pareciera que nunca llegara, pues es tan eterno ese instante; pero llega un momento en que por esa nube, tras esa nube, se filtra un rayo de luz, un rayo que nos pregunta y ahora qué, e iluminados por su luz echamos a andar buscando respuestas, anhelando esperanzas, cuidar y sanar la herida, las heridas, del alma.

            Han pasado y pasarán por nuestras vidas muchas tardes del diecisiete de Agosto, como han pasado y pasarán muchas otras tardes, y mañanas y noches, de cualesquiera otros de los días del año; pero ninguna otra será la del diecisiete de Agosto como la del dos mil diecisiete en las Ramblas, como en ninguna estuvimos y estamos todos en las Ramblas. Pues recordamos, sí, qué hacíamos o dónde estábamos cuando supimos del atentado en ellas – o del del 11-M en Atocha o el del 11-S a las torres gemelas, o sobre otros hechos que han marcado nuestra conciencia y devenir colectivo; pero lo recordamos precisamente porque a partir de ese momento pasamos a estar en las Ramblas - o en Madrid o en Nueva York -, o tal vez mejor dicho, estuvieron en nosotros como nunca las Ramblas.

            Estamos ahí, están en nosotros las Ramblas, y nos preguntamos qué hacer. Un qué hacer en mi caso entonces determinado por mi responsabilidad institucional como Embajador de España en Andorra, donde me encontraba en aquel momento. Recuerdo que mi primera reacción fue hacer que se pusiera la bandera a media asta, y a partir de ahí activar los mecanismos de alerta y cooperación con las autoridades andorranas por lo que eventualmente pudiera afectar, recibir sus muestras de solidaridad, seguir la evolución de los acontecimientos, preparar la expresión de reacción y duelo colectivo frente a lo acontecido en una sociedad para la que las Ramblas y Cambrils – donde muchos andorranos tienen su segunda residencia, en la que se encontraban en esas fechas – forman parte de sus referentes vitales y su imaginario colectivo. Recuerdo que a la mañana siguiente - antes de comenzar el minuto de silencio que en todos los edificios públicos del Estado hicimos al mediodía ante el edificio de la Embajada, en que al personal de ésta nos acompañaban las principales autoridades andorranas y numerosos ciudadanos que habían querido acercarse para compartir ese momento, y los medios de comunicación - pronuncié las palabras con que comienzan estas Ramblas de la vida:

Pese a quienes quieren hacer

las Ramblas

de la muerte

                                                                                                           las Ramblas

del dolor,

seguiremos haciendo

                                                                                                           las Ramblas

de la vida

seguiremos haciendo

                                                                                                           las Ramblas

del amor.

            Recuerdo que las escribí después para iniciar con ellas el libro de condolencias que durante dos días mantuvimos abierto al público para quien quisiera en él dejar testimonio. Recuerdo el silencio con que en multitud escuchamos, junto al Copríncipe Episcopal, el Jefe de Gobierno, el Síndic y todas las autoridades el Cant dels ocells, el sábado por la tarde en la Plaza Lídia Armengol, bajo los estilitas de Plensa a la sombra del Consell General.

            Más allá del personaje, la persona que somos por encima o por debajo de él, en mi caso la que, apenas iniciadas las vacaciones, quiso ir a las Ramblas el veintiséis de Agosto, para recorrer las Ramblas por la mañana, y para participar en la manifestación frente al atentado en el Paseo de Gracia por la tarde: recuerdo ese paseo esa mañana por las Ramblas, las de siempre y las de nunca, el silencio de la multitud, el sobrecogimiento de los altares improvisados donde habían sido alcanzadas las víctimas, bajo un árbol, bajo una farola, bajo la fuente de Canaletas, junto al mosaico de Miró frente al Liceo donde finalmente se empotró el coche. Velas, flores, poemas, cartas, pancartas, letreros, peluches… Y en el silencio, en el sobrecogimiento, la voz del alma herida de las Ramblas, la oración que sale de dentro, la imprecación a los ángeles de las Ramblas que se nos hacen presentes, a quienes queremos hacer presente nuestro dolor y nuestras preguntas, nuestra invocación y nuestra plegaria. Y voy haciendo fotos de esos altares, esas Ramblas. Y twuiteo una foto mía en ellas, y otras por la tarde en la manifestación en el Paseo de Gracia, y al día siguiente las del recorrido por las Ramblas, y con la limitación de caracteres de cada mensaje me salen en verso los comentarios, las reflexiones que me suscitan…

            Nacen de alguna manera de esos twitters en verso, de esas palabras, esos versos en el libro de condolencias, estas Ramblas de la vida. Pues constituyen de alguna manera éstos la llave que abre la compuerta del pantano que hace que de alma adentro fluyan en el río de tinta sobre el papel en blanco y se alumbren, se encarnen en él; brote y fluya – a modo de cumplimiento del seguiremos haciendo / las Ramblas / de la vida / seguiremos haciendo / las Ramblas / del amor de los primeros versos, de respuesta a las preguntas e imprecaciones de los ángeles de las Ramblas y al recorrido por ellas con que terminan – la vida a través de las Ramblas como una gota en el Océano, con esperanza - ¿Quién dijo que todo / está perdido?. / Yo vengo a ofrecer / mi corazón… canta Mercedes Sosa – de que con todas nuestras vidas en las Ramblas podamos hacer, podamos tejer, frente a las Ramblas de la muerte, las Ramblas del dolor, las Ramblas de la vida, las Ramblas del amor.

            Sea la magdalena de Proust, sea cuando mi padre me llevó por primera vez a conocer el hielo en Macondo, siempre hay una primera imagen, un primer recuerdo – recordar es, en su etimología latina, volver a vivir en el corazón – a partir del cual fluye el relato de una vida, de un mundo. Yo fui un niño de la Barcelona de los años sesenta, y me viene el recuerdo de las primeras veces en que mi padre me llevó a las Ramblas, la primera vez / que vi / una cacatúa / o un loro / o un mono tití / extraños / fantásticos / seres / de extraños / lugares, / extraños / y fascinantes también / las mujeres y los hombres…

            Van fluyendo, a partir de esa vivencia, esa fascinación primera, otras Ramblas vividas, la vida a través de las Ramblas, en sus etapas y circunstancias, del yo de la niñez y la adolescencia y primera juventud al que escribe estas líneas, como cambian de nombre y de circunstancias las Ramblas mismas de la Plaza de Catalunya al mar. Ramblas de paso, Ramblas de paseo, Ramblas de la noche y noche de Ramblas, Ramblas de la ausencia y ausencia de las Ramblas, Ramblas de fuera y Ramblas que me habitan por dentro, que conmigo van doquiera que vaya… Ramblas vividas, y Ramblas escritas, como las que contemplan desde el dedo Colón ¿    ? y “    “ en una obra de teatro escrita en la primera juventud; como el poema Ramblas, a Dulce, mi esposa y compañera en la vida y el amor, dedicado tras un paseo por ellas en primavera, en estas Ramblas de la vida releído. Hasta llegar a las Ramblas / de los ángeles / ángeles / de las Ramblas: / decidnos / cómo son / vuestras Ramblas/ qué hacíais / dónde estabais / qué sentisteis / esa tarde / del diecisiete de Agosto… Y pasa a ser con ellos el diálogo que lo era con uno mismo, el diálogo en el que acometemos el recorrido por las infinitas Ramblas del dolor / Ramblas / de las preguntas / sin respuesta / Ramblas / de los mundos / soñados / que entre todos podemos hacer / posibles… Hasta hacer de ellas las Ramblas de los poemas de amor, las Ramblas de la esperanza. Ramblas / de los poetas / Ramblas / de todos / los que seguiremos / haciendo / las Ramblas / de la vida / las Ramblas / del amor… Hasta que se nos meten / las Ramblas / dentro / sí, / y nos atraviesan / el alma, / o alma adentro / nos las metemos, / donde nadie pueda / herirlas / ni hacerles daño / donde a nadie dejaremos / que nos impida / seguir haciendo / las Ramblas / de la vida / seguir haciendo / las Ramblas / del amor.

            Alma adentro nos las metemos para poder sacarlas afuera en cualquier momento en que necesitemos estar en las Ramblas y ser nosotros. Y es por ello que estas Ramblas de la vida no son un poema: son una invocación, y adquieren con ello y en ello su sentido último, su propósito. Una invocación para que mires / alma adentro / de ti / de alma adentro / saques / saquemos / todas / las Ramblas / del alma / las Ramblas / de la vida / las Ramblas / del amor / las Ramblas / que somos. Una invocación para ser.

            Y es a la luz de ello que no son un poema / estas Ramblas / sino tan solo / una de las infinitas / Ramblas / posibles… apenas una gota / en el mar / en el infinito Océano / de todas / las Ramblas. Una de las infinitas Ramblas de la vida posibles, alumbradas sobre el papel en blanco con la esperanza de convertirse en catalizador, de hacer con otras gotas el mar, de contribuir a que quien las lea saque, saquemos afuera las Ramblas que nos habitan por dentro, hacer entre todos las Ramblas de la vida, de las Ramblas poesía, de nuestras Ramblas las Ramblas.

            Somos un alma caída, una sombra, un reflejo de lo que en esencia somos o podemos ser, una búsqueda. Y es la poesía una manera de buscar, de encontrar, de ver e iluminar la oscuridad y la caverna en la que nos encontramos, de hacer posible la eternidad de los instantes. Ya nos decía Platón que es, junto a la música, una de las maneras de vislumbrar, aproximarnos, captar el alma. Y nos señalaba María Zambrano que junto al tiempo y el espacio exterior existen el tiempo y el espacio interior, y que para aproximarse a ellos y a la sabiduría la Filosofía deja a veces paso a la Poesía, y alcanza el corazón razones que la razón no alcanza. Es la poesía retrato de ese tiempo y ese espacio interior que se imprime en el alma, en los que ésta se refleja y habita. Y así vamos alumbrando alma adentro en nuestro paso por la vida una geografía poética y un tiempo poético, una vida poética, una vida poesía hecha, en poesía reflejada.

            Es la nuestra, como nos dice Simone Weil en L’enracinement, un alma enraizada. Pues todos estamos enraizados en vertical al tiempo de nuestros padres, nuestros antepasados; y en horizontal con nuestros coetáneos, nuestros conciudadanos, con quienes hablan nuestro idioma y comparten nuestras identidades colectivas y el tiempo de nuestra común aventura humana, con quienes compartimos nuestros espacios públicos, nuestras ciudades y nuestros mares, nuestras plazas y calles. Con quienes compartimos nuestras Ramblas. Somos los barceloneses los que a lo largo de los siglos hemos paseado por las Ramblas, y lo somos hoy los que compartimos nuestro paseo llegados de todos los lugares del mundo. Quienes queremos que, más allá de nuestras vidas, siempre pueda pasearse por las Ramblas la vida.

            No es así la búsqueda del alma abstracta, conceptual; sino a través de sus manifestaciones, búsqueda del origen a través de sus raíces. Se orientan las raíces del alma hacia la común alma universal, de la que todos somos parte y al tiempo reflejo, iluminación. En la que se hunden y de la que se alimentan.

            Están de alguna manera así en nuestra alma enraizadas las Ramblas que nos habitan por dentro, que atraviesan nuestra geografía poética. Y alma adentro se encuentran con las Ramblas que otras almas habitan, y todas juntas conforman las Ramblas que cruzan el alma universal, que nada ni nadie podrá hacer que dejen de ser las Ramblas de la vida.

            Y tal vez sea así, alumbrándolas, buscándolas, recorriéndolas, que podamos curar a las Ramblas del alma herida, que podamos contribuir a sanarla, a encontrar a través de la poesía las razones que la razón no alcanza, a dar respuesta a sus preguntas, sentido al mundo y a la vida. Pues somos espíritu, razón, y somos alma; y a veces sólo la segunda puede darnos respuestas a las preguntas del primero.

            Es único e irrepetible nuestro espacio y nuestro tiempo interior, como única e irrepetible es la vida exterior que los alumbra. Única la ubicación que cada uno de los lugares vividos ocupa en nuestra geografía poética. Constituyen en la mía las Ramblas – como señalo en mi poema Tirana, procesamiento poético al tiempo de ésta y de la alquimia entre el espacio exterior y el espacio interior, movimiento de la sinfonía que conforma mi Guía poética de Albania, ciudad que forma parte de Mundo. Una geografía poética – Avenida principal de mi alma y de todas las ciudades en que he sido y seré, a la que llevo a todos los Manueles Montobbio que por sus avenidas y calles han paseado para juntos por ellas pasear, y ser todos uno, ser yo.

            Y si lo son, tal vez lo sean porque en ninguna otra de las avenidas, calles o plazas de mi alma podría hacer el recorrido a través de mi vida y de la vida que en estas Ramblas de la vida hago, por su presencia o ausencia referencial en todos sus tiempos y aspectos. Tal vez por eso esté a ellas enraizada mi alma. Por constituir al tiempo columna vertebral de mi tiempo y mi espacio interior, del yo que soy y quiero seguir siendo. Por llevarme a través de ese tiempo y espacio interior, ese yo único, hacia el alma universal de la que todos somos parte, en la que podemos llegar a ser del todo lo que podemos ser, en la que somos.

            Tal vez por eso escribirlas haya sido un acto de búsqueda del alma, de la sanación de su herida, repuesta a las preguntas sin respuesta; de afirmación de la vida y la esperanza.

            Se cumple este diecisiete de Agosto el quinto aniversario de esa tarde, de la eternidad de ese instante que para siempre, siempre vive en nosotros. Y no nos resignamos, ni nos quedamos cruzados de brazos; sino damos vida a las Ramblas, hacemos más que nunca de ellas las Ramblas de la vida. Les damos vida recitándolas, escenificándolas, como hago en el vídeo que como carta a la botella os comparto supra en esta ocasión, en el que Silvia Comes y yo les damos voz acompañados al piano por Ignasi Terraza. Una recitación y escenificación que forma parte y constituye el eje central del acto DONEM VIDA A LES RAMBLES DE LA VIDA (DEMOS VIDA A LAS RAMBLES DE LA VIDA) que, en el marco de La Rambla Vila de Llibre, con la Asociación de Amigos de la Rambla y Pagès organizamos en el jardín del Museo Marítimo de Barcelona en las Reales Atarazanas el pasado 2 de Julio, en el que ésta fue precedida por la lectura de fragmentos del ensayo “Claus per ramblejar les Rambles de la vida” (Claves para ramblear las Ramblas de la vida), que en el libro introduce el poema, y las intervenciones de Àlex Susanna y de Àlex Broch, que ofrecen una aproximación a la obra y su sentido; y acabó, coincidiendo entonces con mi sesenta aniversario, edad en la tradición china de la plenitud de la vida, con la lectura de las “Rambles dels seixanta anys”, escritas por aquella ocasión, de las que el acto se convierte en parte, invitándonos a brindar por la vida y celebrarla. Un acto que, si preferís, podéis ver en su totalidad clicando aquí.

              Esperanza de que verlas, escucharlas, vivirlas, leerlas también lo sea: con ella os invito a recorrerlas, y con el deseo de que al hacerlo encontréis y deis también a la luz a las Ramblas de vuestra vida.

 

 

Manuel Montobbio

Ramblas de la vida,
quinto aniversario
del diecisiete de Agosto
de dos mil diecisiete