Estilites d'Andorra, en la mirada de Josep Dallerès

19/02/2019
Text de la intervenció de Josep Dallerès a la presentació a Andorra d'Estilites d'Andorra (Centre de Congressos d'andorra la Vella, 19 de Febrer 2019)

ESTILITES

D'ANDORRA

Molt Il·lustres, Honorables, Excel·lentíssims autoritats,

Senyores, Senyors,

Bona tarda a tothom.

Avui som aquí per acompanyar l'amic Manuel Montobbio en la presentació del seu recull de poesia Estilites d'Andorra.

De fet, per parlar del llibre.

El recull es distribueix en tres parts ben definides i diferenciades:

La primera, una presentació:

Una aproximació a la poesia dels estilites d'Andorra,

La segona, un llarg poema (la columna sobre la que reposen els estilites):

I. Estilites d'Andorra

La tercera consta de set poemes:

II. Reflexions dels estilites.

Completen el tot, la reproducció de l'esbós de Jaume Plensa per al conjunt escultòric instal·lat a l'espai Lídia Armengol, a Andorra la Vella, i un conjunt de fotografies de l'obra de Plensa. Les dues primeres fotografies, en blanc i negre, precedeixen la primera part del recull poètic, mentre que les altres (10) s'insereixen entre el poemes de la segona.

Pot resultar interessant, de ben segur, estudiar la possible relació / reacció que tal composició comporta. Com interpel·la el lector... Ho deixo com a línia de lectura possible a seguir, però que no abordaré en aquesta presentació.

Anem doncs al llibre. Comencem pel títol:

Estilites d'Andorra

El títol adjunta els substantius estilita i Andorra mitjançant la preposició de que implica una relació. En aquest cas una relació de complement de nom. Es tracta d'estilites d'un determinat lloc i aquest lloc, és Andorra.

Un estilita, recordem-ho molt rapidament, era una espècie de monjo catòlic, un anacoreta, que vivia instal·lat al cim d'una columna, aillat del món, per meditar, per impedir qualsevol temptació, de l'ordre que fos.

No crec que sigui necessari, aquí, explicar Andorra...

El títol, per la seva composició, indueix lectures possibles, avança lectures possibles, com per exemple:

«pensadors d'Andorra; pensadors per a Andorra»;

o «meditació sobre Andorra; meditació des

d'Andorra; meditació per a Andorra»;

o encara «temptacions andorranes»...

...i podríem continuar...

El volum, s'obre, a la pàgina 5, amb una dedicatòria.

Diu així:

Als que vulguin

mirar

a Andorra

i a la vida

com els estilites

poetes.

La dedicatòria s'adreça doncs a tothom que vulgi mirar Andorra, que vulgui veure la vida tal com l'aborden els estilites que, en aquest cas, a més d'estilites com els altres, ascetes, penitents, pensadors... els estilites d'Andorra són poetes que miren la vida, que miren Andorra.

Sembla ser que ens situa en línies de lectura com les anunciades no fa gaire al llegir el títol. Així doncs, obrint el llibre seguint la línia de lectura marcada per la dedicatòria, apareix una visió d'Andorra a través d'una mirada particular; una visió de la vida, també, que s'adrecen directament a tothom que vulgui orientar la mirada vers l'una o l'altra direcció, o vers ambdues direccions alhora, també.

Retornem al recull.

Segueix una introducció del propi poeta que porta títol:

Una aproximació a la poesia dels estilites d'Andorra.

No crec errar si dic que, en aquesta aproximació, hi trobem, entre d'altres coses, el que ja acabo d'avançar no fa gaire ja que escriu l'autor:

És, així, aquest un poema sobre Andorra i sobre els estilites

però de seguida afegeix:

ans no tan sols, ni principalment.

És, en la seva última essència, com tota poesia,

un viatge a la recerca de l'ànima.

El llibre és doncs: «viatge vers», «cerca, o recerca de» i, Andorra és paisatge (Set poetes com les set parròquies d'Andorra),

és matèria (L'armari de les set claus)

i és gas (Vapor, també de la Història d'Andorra, de les seves institucions).

Andorra és més: és element catalitzador, de la mateixa manera que els estilites de'n Plensa són actualitzadors, emuladors capaços de traduir la llum en poesia. Una poesia ― diu el poeta― (que m'han transmès).

Com oblidar qui és l'autor del poemari? Quina la seva trajectòria? Manuel Montobbio, és Ambaixador del Regne d'Espanya i ens ha a costumat a deixar la seva petja per on passa mitjançant els seus escrits. Faré esment dels que he llegit: «MUNDO, Una geografía poética », «Guía poética de Albania» i «Búnkeres» que vaig tenir l'honor i el plaer de presentar, en una sala no gaire lluny d'aquí, si mal no recordo...

Contràriament a tots aquests volums, en el cas que ens ocupa, i crec que val la pena resaltar-ho, és la primera vegada que Manuel Montobbio es planteja, contrariament a tots el que ha fet anteriorment, escriure en català, que també és la seva llengua. I ho fa a Andorra on aquesta és oficial. És d'agraïr.

Però no vull oblidar-ne un altre, de llibre seu ―llibre que recomano a tothom que s'interessi per la diplomàcia, en particular pel rol d'aquesta― «Tiempo diplomático» es titula; llibre al que fa referència el poeta en la presentació [cito]:

Si (...) el diplomàtic és un traductor de mons, bé pot passar que aquest posar-te en la pell de l'altre, aquest traduir el seu món cap al teu i el teu cap al seu, traspassi del personatge a la persona; que el seu món se't fiqui a dintre, esdevingui part del teu, el teu espai interior, la teva geografia poètica, i vulguis compartir-lo i, per fer-ho, capturar l'eternitat de l'instant en el cilindre del poema.

En retinc: traductor de mons.

I em permeto, ara, elucubrar ―com potser diran alguns― però per a mí, aquesta «aproximació» volguda pel poeta deixa clara la seva intenció. Traductor de mons, en aquest cas, per a mi és igual a: traductor d'Andorra io, si hi cap: traductor de llum, explorador d'ànima...

Abordem doncs els poemes.

Com he dit abans, els poemes es distribueixen en dos conjunts.

El primer, que dóna nom al llibre porta títol:

Estilites d'Andorra

No repetiré tot el que he avançat ja en parlar del títol. Continua sent vàlid aquí. D'altra banda, tal com ens ha dit el propi autor: Estilites d'Andorra és viatge;

és un viatge que ens porta des dels quatre primers versos que obren aquest llarg poema:

No surt a Andorra

cada dia

una vegada

el Sol,

fins als dos que tanquen aquesta primera part:

Som el que volem

ser.

Descripció senzilla, gairebé planera, d'una realitat fàcil d'entendre ja que viscuda a diari per tothom potser sense ser-ne sempre plenament conscients: el paisatge canvia segons que es vegi o no amb llum ―podriem dir: directa o no―. Quan el sol és tapat per les muntanyes, la visió de la vall és una; quan il·lumina tota la vall, la visió és una altra, l'ombra, els detalls són diferents. El paisatge és el mateix, alhora apareix diferent.

Tampoc no podem deixar de banda l'associació que es teixeix entre llum i vida.

Aquest és el punt de partida primer, el que inicia el poema i doncs el que dóna la primera guspira de llum al poeta.

I no és

un dia

un dia

a Andorra,

sinó dos

La reiteració d'aquesta mateixa construcció, talment tornada d'una cançó, esdevé element que va fent avançar el poema:

No és

cada dia

cada dia

a Andorra.

I continua el poema:

Ni és la mateixa

Andorra

abans

i després

dels estilites.

Fins arribar a la revelació:

No il·lumina

el Sol

els estilites:

els estilites

il·luminen el Sol.

És a dir: són els estilites que donen consciència del sol, en definitiva, és de la reflexió que neix la llum, la consciència de llum.

Així doncs, de la mateixa manera que és la llum, amb o sense sol directe, qui permet veure el paisatge de manera diferent, la meditació, la reflexió dels estilites dóna, crea llum (entenem : enteniment, juí, comprensió... ànima).

Així la creació de'n Plensa:

No les va fer

en Jaume Plensa

les escultures

dels poetes:

els poetes

el van fer

a ell

escultor.

És perquè té una idea prèvia que, de l'artista, neix l'obra, en diu el poeta i continua, referint-se a Andorra sense cap dubte:

No obren les claus

dels estilites / poetes

l'armari

de les set claus

perquè, en realitat, continua el poema:

[No] conté

aquest

els veritables secrets

de les Valls Neutres

d'Andorra.

No tot és el que sembla que sigui al primer cop d'ull.

Cal afinar la vista, cal disposar de les bones claus, de LA clau indispensable, de la «llum» per a poder percebre correctament, per a poder traduïr correctament, sense error. Traduïr per a un mateix com per als altres.

Cal prendre la mesura de tot:

de totes les Andorres

viscudes

i no viscudes

per viure

les Andorres

que són

les que no són

però podríen

haver estat

o podrien encara

ser.

I el poeta insisteix:

La clau

són

les altres

claus.

Trobar-se

a un mateix,

i trobar-se

en els altres.

Moment clau del poema:

Trobar-se / a si mateix. No la vall que es veu d'entrada, sinò la vall que apareix quan el sol l'il·lumina plenament
I trobar-se / en els altres. En relació de llum, no d'aparença: en relació de veritat.

I el poema recorda:

Car res no és

que no sigui

en nosaltres.

Per acabar sentenciant:

Som el que volem

ser.

Em permeto afegir sentenciant amb el poeta, traduïnt-lo: o el que som capaços de ser, en funció de la capacitat de reflexió que tinguem, però també de veritat amb nosaltres mateixos i amb els altres de la que demostrem ser capaços.

La segona part del llibre, porta el títol:

Reflexions dels estilites

Està constituïda per set poemes: set reflexions.

Com diu el poeta:

set

claus

per obrir

la porta

de l'ànima

Set conceptes que esdevenen pregunta, lliçó, màxima, metàfora, element essencial per a ―com tanca el darrer poema―: [aprendre]

a viure

la vida

La primera, és a partir de l'aigua.

Volem / ser / el que no / som

som / tot el que podem / ser

La segona, és a partir de la primavera i de les flors.

És l'eternitat / en la mirada /

i la mirada / en el desig

La tercera parteix de la neu.

La neu / és / una goma / d'esborrar

La quarta, utilitza la imatge de l'arc de Sant Martí.

Hi ha molts / colors

ans una única / llum

La quinta, de l'observació de la lluna.

Hauràs d'aprendre / a veure

el que no es veu / amb els ulls

La sexta, de la matèria translúcida [dels estilites?].

Dintre meu / hi ha una escala / que porta

al món / que està / per nèixer

La sèptima, de la evaporació.

No s'evapora / en l'aire / tan sols / l'aigua.

I si, tots plegats, tal i com ens diu el poeta ―ens incita, el poeta― aprenguéssim a emprendre un viatge semblant al de l'aigua?

Gràcies per l'atenció.