De vegades sentim que, enllà de la vall on vivim, n’hi han altres valls; sentir que, en el fons, cada vall és en essència la mateixa vall, i alhora cada vall és cada vall, cadascuna té la seva personalitat, el se què, la seva unicitat. Car és una, i és única. Potser va ser aquest sentiment, desprès de tres anys vivint a les valls neutres d’Andorra, que ens va portar a visitar una altra vall pirinenca amb la seva personalitat única aquest pont de la Pentecosta ara fa quatre anys. A conèixer, descobrir, viure, sentir la Vall d’Aran. La única, a diferència de les altre del Pirineu català i d’Andorra, les aigües de la qual no van a morir a la Mediterrània, sinó a l’Atlàntic. Aquesta Pentecosta encara semiconfinada a Estrasburg m’ha recordat aquella altra tan plena de vida, de primavera, d’aigua, a la Vall d’Aran; i m’ha fet present el poema Aigua d’Aran inspirat per ella i durant ella escrit, que ara us comparteixo amb algunes fotografies d’aquells dies, aquell viure.
Aquell sentir - com tantes vegades a Andorra, i a altres valls – que no està feta la vall de muntanyes; sinó d’aigua. Que tot és aigua. Tot és vida. Que si escoltem la primavera, ens parla la val, ens parla la vida. “Parla / la Vall d’Aran / tots els noms / de l’aigua”... Escoltem-la. Vivim-la. Escolteu-la. Viviu-la. Amb la esperança de que així sigui, de que us parli la llengua de la vida quan a la vostra riba arribi, fico aquesta Aigua d’Aran a l’ampolla i la llenço a la mar de la web.
Parla
la Vall d’Aran
tots els noms
de l’aigua:
les pronuncia
am boira
que ens envolta
camí
de la bassa
d’Oles,
amb la nostra imatge
que s’emmiralla
en ella,
amb la pluja
que la desfà
en ondes
concèntriques,
amb els ulls
de Júpiter
amb que ens mira
fixament
i ens penetra
l’ànima
a través
de la fúria
amb que baixa
a ulls de Jueu,
amb el frenesí
amb que baixa
en cascada
a Saut dhe Pish,
amb els sospirs
de sofre
amb que ens carícia
a Bahns de Tredòs,
amb tots els colors
del verd
amb que es vesteix
aquesta Pentecosta,
i el blanc
dels núvols
que se’ls volen
menjar,
amb la pluja
sobre el silenci
de la terra
sobre el rítmic moviment
dels parabrises
del cotxe
sobre el teulat
i la finestra
de casa
i les hores
que donen
les campanes
de l’església veïna,
amb el clic
amb que intentem
captar l’eternitat
de l’instant
en que passa,
amb el record
de tots els colors
del blanc
amb que neva
a l’hivern,
i amb tots els del blau
del cel
al que vol tornar
en quant el deixa,
i amb el murmuri
del riu,
que no calla
mai,
i canta cançons
d’amor
als enamorats
que passegen
a la seva vora.
Parla
la Vall d’Aran
tots els noms
de l’aigua,
i mai no s’acaben
els significats
de l’aigua
al diccionari
de la llengua d’Aran.
Parla
a la Vall d’Aran
l’aigua
la llengua
de la vida.
