Celebrem allò que som i en el que creiem. Celebrem el que va passar perquè fóssim el que som i qui som i volem seguir sent. Celebrem en el que creiem i celebrem que creiem. Celebrem els bells moments de la vida, i els celebrem per fer-los més bells. I la vida mateixa, i haver nascut. I la mort perquè en nosaltres segueixin vius els que en nosaltres viuen. Celebrem que estem junts, estar junts; i ens ajuntem per celebrar. Celebrem que som nosaltres, el nosaltres que som i per ser nosaltres. Celebrem el que hem fet, el que hem aconseguit, el que hem estat i volem ser.
Declarem festius els dies que en la nostra vida en societat volem celebrar conjuntament, i d’alguna manera aquest calendari defineix qui som i qui volem ser. Car, si bé per molts poden ser avui són dies de descans, per a l'oci, per anar a la platja o a la muntanya, fer pont, a l'origen el seu caràcter no laborable es va deure a la necessitat de dedicació d'aquell dia a altres cerimònies, altres activitats col·lectives o familiars, la necessitat que aquell dia fóssim part de l'ésser social de manera diferent de la que som com a treballadors, ens dediquéssim al respecte al que commemorem, que semblés mostrar-se millor a través d'aquesta dedicació en exclusiva a això, amb l'excepcionalitat de la ruptura de la rutina del que és quotidià. Doncs també excepcionals - d'aquesta excepcionalitat última i inapel·lable dels moments que marquen un abans i un després a la natura ia la vida - van ser a l'origen els motius de la seva celebració, com els solsticis d'hivern o estiu, o l'arribada de la pluja, o el naixement o la mort, o l'enterrament o el casament, o la coronació d'un Rei, o la victòria que exigeix la desfilada triomfal dels guerrers que tornen a casa, o la collita o la sembra. Es va unint a aquesta excepcionalitat universal, comuna a totes les societats, aquella pròpia de cada societat o grup humà, que fa de nosaltres nosaltres; i per fer-ho i sentir-ho se celebra. El nosaltres de la família, el de la religió compartida, el de la comunitat política. Podem així considerar els catorze dies que figuren com a festius al calendari laboral com una conquesta del moviment sindical i de la progressiva expansió dels drets socials que comporta el desenvolupament de l'Estat del benestar. I sens dubte a la seva existència ho és. Ans és alhora en el contingut – en la decisió de quins són aquests dies festius i en la celebració de què – un pacte entre les creences i les idees; un acomodament i reconeixement del passat, de la tradició, un intent de recollir el llegat de la Història; però també de crear-la, de fer de les idees tradició, d'associar la seva celebració a la manera com se celebren les creences, de consagrar un dia a la seva celebració com es fa per fer-les, d'igualar-les en el pla simbòlic i en l'imaginari col·lectiu, impregnar els seus motius de socialitat, promoure d'alguna manera una socialitat civil, ciutadana o republicana, una mitologia i un discurs narratiu de l'Estat i la seva comunitat. L'establiment i la declaració d'un nou dia festiu – sigui el dels treballadors o el de la Constitució – cerca el mite, el símbol, l'exemplaritat, el tòtem.
Celebren aquest i cada catorze de Mars les andorranes i els andorrans el Dia de la Constitució, d’ençà que tal dia com avui del 1993 van celebrar el referèndum en que la van aprovar i que va determinar la seva entrada en vigor. Va determinar, en definitiva, la constitució, en termes de Dret Internacional Públic, d’Andorra com a Estat, basat en la sobirania popular i el reconeixement internacional com a tal – partir del reconeixement per França i Espanya amb la signatura amb Andorra del Tractat de Bon Veïnatge, Amistat i Cooperació l’u i el tres de Juny del mateix any, i el seu ingrés a les Nacions Unides al Juliol. Una Constitució nova per una entitat política diferenciada des de la signatura el 1278 dels primers Pareatges pel Bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, el Comte de Foix, Roger Bernat III, i el Rei d’Aragó, Pere III el Gran, que van atorgar la cosobirania al Bisbe i al Comte – esdevingut Rei de França amb Henri IV, desprès substituït pel Cap de l’Estat francès a partir de que el 1806 Napoleó va acceptar assumir el rol de Co-Príncep com li demanava el Síndic d’Areny-Plandolit. Una cosobirania feudal que va continuar fins a ser substituïda per la sobirania popular al Coprincipat parlamentari que instaura la Constitució. I és potser per això, que celebrant aquest Dia no celebrem només a Andorra una Constitució, sinó alhora i també la constitució fundacional de la sobirania popular i la estatalitat internacionalment reconeguda, el pas del cas sui géneris a fer part, com qualsevol altre Estat, de la Comunitat Internacional. La Constitució. L’idea i les idees que amb ella realitzem a la Història.
Constitueix la de representar, com explico al meu llibre Tiempo diplomático, junt amb les de negociar i informar, una de les funcions clàssiques del diplomàtic. Implica aquesta representació la del paper que se’ns assigni a les commemoracions i actes públics organitzats per l’Estat davant el qual estem acreditats el seu Dia Nacional i altres dies en que celebren el seu ésser col·lectiu. I per als que hem estat destinats en determinat país, que hem participat a llur celebració, no poden ser ja aquests dies dies qualsevols. Car recordem – fem present en el cor – el jo que vam ser interpretant el personatge que representant al nostre Estat enllà llavors representàvem. No, no és ni pot ser per a mi, havent estat destinat a El Salvador i a Guatemala, el 16 de Setembre un dia qualsevol; ni el 17 d’Agost, havent estat destinat a Indonèsia; ni el 15 de Setembre amb el seu “grito de Dolores”, havent estat destinat a Mèxic; ni el 28 i 29 de Novembre, havent estat Ambaixador a Albània. Ni el 8 de Setembre i el 14 de Mars, havent estat, entre 2014 i 2018, Ambaixador d’Espanya a Andorra.
Car Andorra és el vuit de Setembre i el catorze de Mars. En aquest dies es representa i se’ns presenta. Celebra les creences i les idees amb les que ha fet i fa, vol fer la Història. Vuit de Setembre, Diada de la Verge de Meritxell, patrona d’Andorra, i de les verges trobades del Pirineu, Dia Nacional d’Andorra. Catorze de Mars, Dia de la Constitució. Celebra Meritxell amb la missa solemne a la basílica de Meritxell celebrada pel Bisbe Copríncep – el sermó del qual constitueix l’al·locució principal - amb l’assistència de totes les seves autoritats i dels ambaixadors de França i Espanya, únics residents a Andorra, representants dels Estats amb els que Andorra manté una relació especial i única, als que es dona un paper rellevant a la seva vida col·lectiva. I segueix aquesta la recepció en que celebren el que són, la joia de ser. Comença l’any, el curs i la vida per Meritxell a Andorra. I es reflecteix en la seva celebració la seva naturalesa única i irrepetible. Es celebra el 14 de Mars al Consell General – a la seva seu moderna al costat de la Casa de la Vall que durant segles l’ha albergat –, hereu del Consell de la Terra constituït el 1419 per representar als habitants de les Valls enfront dels Coprínceps, amb una Història que ha fet ja sis segles. I en constitueix l’acte central el discurs del Síndic General que l’encapçala. S’inviten a aquest acte de commemoració i a la recepció que en segueix a tots els ambaixadors acreditats a Andorra, i és així el dia de l’any en què, a més dels residents de França i Espanya, són a Andorra molts dels residents a Madrid o a París acreditats a Andorra. Reflecteixen els discursos del 8 de Setembre i del 14 de Mars els anhels i els reptes de l’ara i del sempre d’Andorra. I si els llegíssim en la seva successió any a any en el temps, bé podríem copsar a través d’ells el caminar d’Andorra en la Història.
I és per això, perquè, malgrat que el vuit de Setembre i el catorze de Mars no sigui a Andorra, ni interpreti ja el personatge que hi vaig interpretar, el vuit de Setembre i el catorze de Mars Andorra és en mi, en la persona que sóc i que som més enllà dels personatges que interpretem, perquè el catorze de Mars és sempre per a mi el Dia de la Constitució d’Andorra, que vull avui llençar aquesta carta a l’ampolla al mar de la web amb el meu missatge de felicitació, per ser-hi amb les andorranes i els andorrans a Andorra i arreu celebrant-ho.
Són els Pirineus i Europa l’avui i el sempre d’Andorra. I es celebra aquest Dia de la Constitució per primera vegada havent arribat a la fi del camí de la negociació de l’Acord d’Associació entre la Unió Europea i Andorra (i Mónaco i San Marino), en compliment de la previsió del Tractat de Lisboa d’oferir-los una fórmula de participació en el projecte de construcció europea, iniciades el 2015. Suposa aquest la possibilitat de participar al mercat únic i a les polítiques comunes de la Unió Europea. I suposa també la de plantejar l’àrea funcional Andorra-Pirineus amb les comarques frontereres.
Un país és fruit de les seves institucions, i ho és també de les seves associacions, de la seva societat civil organitzada, que conformen un teixit especialment viu a Andorra. Entre elles, la Societat Andorrana de Ciències, cilindre de Trotsky aglutinador de la seva potencialitat de conèixer i donar a conèixer, de produir coneixement. Sovint, a través de jornades o encontres amb un eix temàtic, que dona lloc a un llibre col·lectiu. Tal és el cas de la Diada Andorrana que organitza a l’Agost de cada any a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Com, en relació amb els reptes referits, la que va organitzar el 2017 sobre Andorra i l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, i el 2022 sobre L’àrea funcional Andorra-Pirineus. En ambdues ocasions vaig ser invitat a participar com a ponent, i en els llibres a que han donat lloc respectivament – a la versió electrònica dels quals podeu accedir clicant sobre els seus títols - podreu llegir els meus capítols “Construcció europea i associació europea d’Andorra: paradigmes i reptes” i “Andorra-Pirineus: una aproximació en gran angular”. A través d’aquest links us els envio com a cartes en aquesta ampolla, com us envio, com no podria ser d’una altra manera, el meu processament poètic d’Andorra amb els meus Estilites d’Andorra / Estilitas de Andorra, que copsen el vapor de la vida viscuda a Andorra, la seva quotidianitat i la seva extraordinarietat, i alhora la quotidianitat i la extraordinarietat dels “set poetes” estilites d’en Jaume Plensa, en un diàleg entre escultura i poesia en llur comú camí de cerca de l’ànima universal a través d’Andorra i de la vida, viatge amb ells i en ells envers un mateix i cap a la resposta a les qüestions que amb llurs reflexions ens susciten, claus per obrir la porta del l’ànima i trobar-nos a nosaltres mateixos, l’aproximació i referències als quals podeu obtenir clicant igualment sobre els títols. Però, més enllà dels links, vull compartir-vos a continuació, com a reflexió en aquest 14 de Mars i la més recent de les meves publicacions sobre Andorra en el llibre del que forma part, d’especial rellevància per als que la vivim i contemplem en el marc del Pirineu i en relació amb ell, “Andorra-Pirineus: una aproximació en gran angular”, que us reprodueixo a continuació, amb la vocació de què la reflexió acompanyi a la celebració.
Feliç Dia de la Constitució d’Andorra!.
Ministra, ambaixadors. Moltes gràcies.
He posat a la meva ponència aquest títol també pensant -quan em van invitar la Societat Andorrana de Ciències- quina perspectiva podia donar. He sigut com tots sabeu ambaixador d’Espanya a Andorra. Ara estic al Consell d’Europa, i no estic en el dia a dia del que s’està fent a Andorra. Estava segur, com és el cas, que les perspectives concretes ja vindrien d’altres ponències. Per tant, a partir de la meva experiència, però també de la visió des de fora amb l’experiència des de dintre, em vaig preguntar què és el que podria aportar i el que em vaig dir és que potser podem també intentar pensar en gran angular, pensa out of the box, i aquest és el propòsit d’aquesta ponència. No pensar únicament des de la realitat sinó des de la potencialitat. No únicament des del què i el com, sinó des del perquè i per a qui i des del qui. Des del sentit, que és una paraula que té tres sentits: el de direcció, el de significat i el de sentiment.
Per tant, imaginem que premem el gran angular i intentem contemplar o plantejar-nos aquesta aproximació a l’espai Andorra-Pirineus, des de, per a mi, dues grans perspectives de partida. La dels reptes definidors de la nostra era i la de les grans qüestions definidores del camí col·lectiu de la humanitat a la Història.
Reptes definidors de la nostra era
Crec que si n’haguéssim d’escollir uns quants, jo diria que són la globalització de la societat de la informació i l’emergència de la intel·ligència artificial, el canvi climàtic i la sostenibilitat mediambiental, la supervivència de la nostra espècie sobre el planeta; i jo crec que des d’Europa hi ha un gran element definidor que és el projecte polític i pràctic de la construcció europea, que es fa cap a dintre, cap als europeus, però també com la construcció exterior de la Unió Europea, de Europa com un actor en el món. Per construir l’ordre global. També, evidentment, hi han grans crisis: la crisi del 2020, la de la COVID, la d’Ucraïna, la de la desigualtat. Des d’aquesta perspectiva global, jo crec que, si volem construir aquest espai pirinenc, hem de fer-ho també en gran angular; preguntar-nos o fer-nos preguntes sobre
En el fons, podem mirar les coses en diferents perspectives. Jo, en el meu llibre Salir del Callejón del Gato. La deconstrucción de Oriente y Occidente y la gobernanza global, parlo de la “nau espacial Terra destí futur”. És a dir, estem tots en el mateix vaixell. En el fons, la nostra navegació, no és tant el fet de construir el Pirineu, o Europa, o el que sigui: és fer possible la navegació de la humanitat dintre del planeta cap a les generacions futures. Aquesta és una perspectiva que hem d’incorporar també quan pensem en això.
Per això, també, el gran segon gran angular que jo posaria és el que deia de les grans qüestions definidores del caminar col·lectiu de la humanitat en la Història. Hi ha una qüestió prèvia en tot això. Perquè hi hagi un caminar en la Història, hi ha la qüestió del QUI. La humanitat, el nosaltres dels humans, s’ha estructurat al llarg de la Història en diferents dimensions. Sloterdijk, en un dels seus llibres que es diu En el mismo barco, diu que primer els humans es reproduïen o produïen els nosaltres per relacions tribals, de parentiu. Després hi ha hagut les grans cultures, les llengües, com a estructuradores de grans nosaltres. Això ha tingut després una expressió a les polis, als estats. Finalment, hi hauria un últim repte d’assumir la nostra condició comuna humana, com a construcció d’un gran nosaltres global. Una de les grans característiques que ha tingut aquesta construcció de nosaltres que camina en la Història ha sigut que ha estat fonamentalment una construcció d’un nosaltres enfront o davant d’altres. Aquí estem parlant que uns som andorrans, altres catalans, altres francesos. Però tot això pressuposa que hi ha un nosaltres i un vosaltres. Això també pressuposa que visquem en diferents encarnacions al llarg de la Història; però mentalment visquem a la polis. Tanmateix, en el pensament polític xinès clàssic la unitat natural no era la polis: era la Tianxia. La Tianxia és tot el que hi ha sota el cel. És a dir, el repte del pensador polític era crear una comunitat on tot el que hi ha sota el cel estigués estructurat en un únic ordre polític “tianxic”, haurien dit els xinesos. El fet que hi hagin polis, pressuposa altres polis i la relació entre elles. En aquest sentit, els Pirineus, dintre d’aquesta construcció històrica, poden ser una estructura d’un nosaltres, o una línia; perquè tota construcció de nosaltres a l’espai pressuposa la frontera. El lloc a partir d’on comença l’altre. Les fronteres, en molts casos al llarg de la Història -també és el cas dels Pirineus-, moltes vegades han sigut fronteres naturals. El Pirineu és un lloc de frontera. El lloc a partir del qual comencen els altres?. En la tradició romana, els altres eren els bàrbars. No dic necessàriament aquí, però mentalment hem viscut amb això. O és el lloc on fem un nosaltres? És un lloc de frontera, o és un lloc de trobada? Crec que aquesta és una gran qüestió a plantejar-nos quan es considera el Pirineu.
Si això és quelcom permanent, a la realitat contemporània crec que es poden plantejar dues grans qüestions.
Per un costat, aquestes fronteres existeixen i són avui fronteres entre estats. En el cas d’Andorra, des de l’any 93 com a Estat amb la Constitució. Aquesta construcció d’estats, que sobretot en el cas d’Espanya i de França, són per l’escala europea grans estats, on els centres de poder estan llunyans del Pirineu, i aquest, per tant, és el límit on arriba el poder d’aquells estats. El fet que Andorra s’hagi constituït en estat i que pugui parlar de tu a tu amb França o amb Espanya significa que dona una possibilitat - com potser no n’hi havia abans - de diàleg diplomàtic entorn del Pirineu, que abans no existia. Això jo crec que és una realitat i una potencialitat nova.
Per un altre costat, l’altre gran eix innovador -que fa uns setanta anys no existia- és que Espanya i França són membres de la Unió Europea i estem en negociació de la participació d’Andorra en una fórmula “sui generis” al mercat interior amb l’acord d’associació. D’alguna manera, el que s’està negociant ara no és exactament el fet que Andorra sigui un Estat membre de la Unió Europea; però sí que sigui una fórmula de participació en el projecte polític de la construcció europea. Això té moltes plasmacions tècniques. La ministra ho sap millor que jo i l’ambaixadora ha sigut ambaixadora a la Unió Europea. Jo ara no entraré en això, però té aquest significat. Per a mi, això també ens porta a una pregunta: aquesta construcció europea, es tracta únicament de donar una fórmula a un Estat que s’ha constituït en termes històrics d’una manera recent, amb la Constitució del 93, o és una oportunitat per posar sobre l’agenda la construcció d’un nosaltres col·lectiu que és el Pirineu? Llavors, per aquesta construcció, jo crec que això ens porta a qui som nosaltres. Fins a quin punt som pirinencs? L’alcalde de Puigcerdà parlava del sentit de pertinença. I com som nosaltres? El fet que nosaltres ens sentim nosaltres, car és un sentiment - no és únicament quelcom racional -, té molt a veure amb la construcció d’identitats col·lectives. Suposa un imaginari col·lectiu. És a dir, que tots, a més de cerdans, andorrans, urgellencs, de l’Ariège o del que sigui, ens sentim també alhora francesos, catalans, espanyols, europeus; però també pirinencs. Això com es pot construir?
En aquest sentit, jo crec que el Pirineu pot ser la línia a partir de la qual, ja no som nosaltres, i per tant, és terra ignota, i per tant ens abstenim, ja no entrem en contacte? O be pot ser un nosaltres diferent? Aquest és el repte per mi: que aquest nosaltres diferent sigui un nosaltres, que ha de ser partint de dues idees clau que són les identitats múltiples i el contracte social.
D’una banda, les identitats múltiples. Tots tenim moltes identitats, i alhora la identitat de cadascú és única, car és una combinació irrepetible d’identitats col·lectives. Les identitats col·lectives no són necessàriament contractes d’adhesió. En aquesta construcció de la dimensió pirinenca, jo crec que hi ha la qüestió de la construcció del nosaltres com a sentiment imaginari a l’imaginari col·lectiu, de pensar en pirinenc; però també una qüestió de contracte social. És a dir, és un projecte polític, al que se li vol donar una dimensió operativa (que ja la té, perquè hi ha tots els projectes de l’àrea funcional POCTEFA, etc). Alhora, jo crec que hi ha una gran pregunta en el moment de la sostenibilitat global, que és que aquest contracte social, aquest pacte, és entre nosaltres, entre els pirinencs? O és entre nosaltres i el Pirineu? Quan dic el Pirineu com a subjecte, ho dic també perquè part de l’objecte d’aquest pacte hauria de ser també no únicament com explotem millor nosaltres els Pirineus, com podem fer coses junts, que als andorrans, i als cerdans i als de l’Ariège els vagi millor; sinó que això hauria de ser també per salvar el Pirineu. Per preservar el Pirineu. Per defensar el Pirineu. Perquè fent aquest pacte intentem assolir quelcom que sols no podem fer. Si els cerdans, els andorrans o qui sigui intenten fer el millor del món, amb la millor intenció del món, que això sigui molt bo pel Pirineu, però els de la comarca del costat fan el contrari, el resultat total és que ni hi haurà Pirineu. Per preservar el Pirineu, ho hem de fer entre tots. Quan dic entre tots, per suposat els que viuen als Pirineus. Tots són necessaris. També és necessària la Generalitat de Catalunya, la Occitània. També són necessaris els estats de França i d’Espanya. I la Unió Europea. I fins i tot, si podem, les Nacions Unides, també millor.
Per construir això, per a mi hi ha una gran qüestió, que és: quin és el punt de partida?. Quan parlem del punt de partida, en parlar del Pirineu, per mi almenys, i més aquí a Prada i més que enlloc a Prada, es fa present “lo Pirineu”, en llenguatge pre Pompeu Fabra, del Canigó de Verdaguer. Car el Canigó de Verdaguer, fa - almenys pels catalans, per la gent de cultura i llengua catalana - una narrativa en què el nosaltres, l’essència de la qual venim, ve d’això, del Pirineu. Pràcticament, ens parla de “lo Pirineu” com si fos un ésser viu, Verdaguer. Aquest sentiment de “lo Pirineu” com quelcom definidor de la nostra identitat, crec que és important reivindicar-ho. Perquè és important pels pirinencs, però és important per a tots. Jo crec que és un gran actiu cultural, el Pirineu, del que no hi ha una consciència suficient a Europa. Fins i tot més enllà del veïnatge més immediat, jo diria més enllà de Barcelona o Tolosa, no són un referent en l’imaginari col·lectiu dels europeus, els Pirineus. Els Alps, sí que ho són, per la majoria. Quan tu a un europeu li dius, estigui a Noruega o a Sicília, pensa en les muntanyes, tothom pensarà en els Alps. No pensen en el Pirineu. El Pirineu, és per al senyor de Barcelona que ve aquí a la Cerdanya, però no va molt més enllà. Això també és una inèrcia cultural europea. Per tant, crec que hem de pensar en el Pirineu en termes culturals. Com es crea això? I també en el Pirineu en termes ecològics. Com un subjecte que hem entre tots de preservar. I que és important per a nosaltres mateixos, perquè visquem i gaudim del Pirineu; però crec que també és molt important per a tots els europeus i per tots els humans - i això s’ha de fer o s’ha d’argumentar davant la Unió Europea - perquè és un actiu per Europa, i pel món. Que els Pirineus sobrevisquin en un moment de canvi climàtic, etcètera, no és una qüestió de l’u per cent dels catalans: és una qüestió de tots els europeus. I és això quelcom que hem de lluitar.
Cal parlar del “qui”, i també del “què”. Car aquest “qui”, aquesta construcció de la Història, es fa amb una consciència del “qui”, però també del “què”; i per això ens hem de preguntar per la narrativa, per l’argument de l’obra col·lectiva que interpretem, les idees o creences que mouen la Història i es realitzen en elles. Perquè, en el fons, això del Pirineu és una idea. Recordo, quan estava al meu despatx a Prat de la Creu, que el Joan Ganyet i l’Antoni Pol em van venir a veure per dir que volien promoure la creació d’una regió pirinenca, i que tal i tal altre. Crec que el primer que vaig dir és que prenc nota i parlaré amb el ministre d’exteriors d’Andorra, que em sembla que era el Gilbert Saboya en aquell moment, i bé, anirem veient. El fet és que avui estem tots aquí, el fet és que la ministra d’exteriors d’Andorra hagi dit el que ha dit, i el secretari d’estat de la Unió Europea d’Andorra... Això no era evident al principi de la meva estada a Andorra. Per tant, hem recorregut un camí. S’ha fet tot? No. Però “eppur si mouve...”: estem caminant. Crec que això és important. Crec que les preguntes són com plantejar això en la perspectiva global de la construcció europea i de l’acord d’associació europea d’Andorra, i el sentit últim de les coses que s’han plantejat. Quin és el contingut des del punt de vista econòmic, ecològic, social, institucional d’infraestructures. Vosaltres ho sabeu molt millor que jo.
I, per finalitzar, hi ha la qüestió del “qui”, la del “què”, i la del “com”. El “com”, per a mi, té tres dimensions:
Això existirà en la mesura en què siguem capaços de il·luminar-ho, de donar-ho a llum dintre de nosaltres mateixos. D’alguna manera, a mi, en aquestes coses, sempre em ve la imatge del cilindre de Trotsky. Vaig fer la meva tesi doctoral sobre el canvi polític, i les teories de la revolució parlen del cilindre de Trotsky, basats en una frase de Trotsky, que va dir que sense el partir bolxevic, el descontentament popular seria com el vapor no encapçalat en un cilindre. Hi ha un vapor del Pirineu. Aquest vapor està en tots nosaltres. La qüestió és, com podem fer un cilindre per captar-ho? Hi ha algú que parlava d’una plataforma. Pot ser una plataforma. Pot ser el que sigui; però aquest vapor que existeix, del que aquí en aquesta atmosfera ens n’adonem, com podem fer un cilindre que pugui moure una locomotora?. Aquest és el repte.
De fet, vaig dir que aquesta era una ponència en gran angular. És una ponència maièutica: no té una pretensió de donar resposta; però sí potser de contribuir a la reflexió i aportar preguntes, amb el convenciment de que vosaltres teniu molta més i millor capacitat que jo, que no estic ara en el dia a dia del Pirineu, de donar la resposta. Espero haver-ne contribuït i haver inspirat per a què entre tots construïm aquest cilindre per tancar aquest vapor del Pirineu que tots sentim, i que està en aquesta atmosfera. Moltes gràcies.
.jpg)
.jpg)
