AIGUA D'ARAN

  • AIGUA D'ARAN
  • AIGUA D'ARAN
  • AIGUA D'ARAN
  • AIGUA D'ARAN
  • AIGUA D'ARAN

          De vegades sentim que, enllà de la vall on vivim, n’hi han altres valls; sentir que, en el fons, cada vall és en essència la mateixa vall, i alhora cada vall és cada vall, cadascuna té la seva personalitat, el se què, la seva unicitat. Car és una, i és única. Potser va ser aquest sentiment, desprès de tres anys vivint a les valls neutres d’Andorra, que ens va portar a visitar una altra vall pirinenca amb la seva personalitat única aquest pont de la Pentecosta ara fa quatre anys. A conèixer, descobrir, viure, sentir la Vall d’Aran. La única, a diferència de les altre del Pirineu català i d’Andorra, les aigües de la qual no van a morir a la Mediterrània, sinó a l’Atlàntic. Aquesta Pentecosta encara semiconfinada a Estrasburg m’ha recordat aquella altra tan plena de vida, de primavera, d’aigua, a la Vall d’Aran; i m’ha fet present el poema Aigua d’Aran inspirat per ella i durant ella escrit, que ara us comparteixo amb algunes fotografies d’aquells dies, aquell viure.

          Aquell sentir - com tantes vegades a Andorra, i a altres valls – que no està feta la vall de muntanyes; sinó d’aigua. Que tot és aigua. Tot és vida. Que si escoltem la primavera, ens parla la val, ens parla la vida. “Parla / la Vall d’Aran / tots els noms / de l’aigua”... Escoltem-la. Vivim-la. Escolteu-la. Viviu-la. Amb la esperança de que així sigui, de que us parli la llengua de la vida quan a la vostra riba arribi, fico aquesta Aigua d’Aran a l’ampolla i la llenço a la mar de la web.

 

Manuel Montobbio

Pentecosta 2021
 
 
 

AIGUA D’ARAN

 

 

         Parla

la Vall d’Aran

tots els noms

de l’aigua:

les pronuncia

am boira

que ens envolta

camí

de la bassa

d’Oles,

amb la nostra imatge

que s’emmiralla

en ella,

amb la pluja

que la desfà

en ondes

concèntriques,

amb els ulls

de Júpiter

amb que ens mira

fixament

i ens penetra

l’ànima

a través

de la fúria

amb que baixa

a ulls de Jueu,

amb el frenesí

amb que baixa

en cascada

a Saut dhe Pish,

amb els sospirs

de sofre

amb que ens carícia

a Bahns de Tredòs,

amb tots els colors

del verd

amb que es vesteix

aquesta Pentecosta,

i el blanc

dels núvols

que se’ls volen

menjar,

amb la pluja

sobre el silenci

de la terra

sobre el rítmic moviment

dels parabrises

del cotxe

sobre el teulat

i la finestra

de casa

i les hores

que donen

les campanes

de l’església veïna,

amb el clic

amb que intentem

captar l’eternitat

de l’instant

en que passa,

amb el record

de tots els colors

del blanc

amb que neva

a l’hivern,

i amb tots els del blau

del cel

al que vol tornar

en quant el deixa,

i amb el murmuri

del riu,

que no calla

mai,

i canta cançons

d’amor

als enamorats

que passegen

a la seva vora.

         Parla

la Vall d’Aran

tots els noms

de l’aigua,

i mai no s’acaben

els significats

de l’aigua

al diccionari

de la llengua d’Aran.

         Parla

a la Vall d’Aran

l’aigua

la llengua

de la vida.

 

 

Manuel Montobbio

Vall d’Aran,
Lluna d’aigua
de la Pentecosta
de dos mil disset.