Molt Il·lustres, Honorables, Excel·lentíssims autoritats,
Senyores, Senyors,
Bona tarda a tothom.
Avui som aquí per acompanyar l'amic Manuel Montobbio en la presentació del seu recull de poesia Estilites d'Andorra.
De fet, per parlar del llibre.
El recull es distribueix en tres parts ben definides i diferenciades:
La primera, una presentació:
Una aproximació a la poesia dels estilites d'Andorra,
La segona, un llarg poema (la columna sobre la que reposen els estilites):
I. Estilites d'Andorra
La tercera consta de set poemes:
II. Reflexions dels estilites.
Completen el tot, la reproducció de l'esbós de Jaume Plensa per al conjunt escultòric instal·lat a l'espai Lídia Armengol, a Andorra la Vella, i un conjunt de fotografies de l'obra de Plensa. Les dues primeres fotografies, en blanc i negre, precedeixen la primera part del recull poètic, mentre que les altres (10) s'insereixen entre el poemes de la segona.
Pot resultar interessant, de ben segur, estudiar la possible relació / reacció que tal composició comporta. Com interpel·la el lector... Ho deixo com a línia de lectura possible a seguir, però que no abordaré en aquesta presentació.
Anem doncs al llibre. Comencem pel títol:
El títol adjunta els substantius estilita i Andorra mitjançant la preposició de que implica una relació. En aquest cas una relació de complement de nom. Es tracta d'estilites d'un determinat lloc i aquest lloc, és Andorra.
Un estilita, recordem-ho molt rapidament, era una espècie de monjo catòlic, un anacoreta, que vivia instal·lat al cim d'una columna, aillat del món, per meditar, per impedir qualsevol temptació, de l'ordre que fos.
No crec que sigui necessari, aquí, explicar Andorra...
El títol, per la seva composició, indueix lectures possibles, avança lectures possibles, com per exemple:
«pensadors d'Andorra; pensadors per a Andorra»;
o «meditació sobre Andorra; meditació des
d'Andorra; meditació per a Andorra»;
o encara «temptacions andorranes»...
...i podríem continuar...
El volum, s'obre, a la pàgina 5, amb una dedicatòria.
Diu així:
Als que vulguin
mirar
a Andorra
i a la vida
com els estilites
poetes.
La dedicatòria s'adreça doncs a tothom que vulgi mirar Andorra, que vulgui veure la vida tal com l'aborden els estilites que, en aquest cas, a més d'estilites com els altres, ascetes, penitents, pensadors... els estilites d'Andorra són poetes que miren la vida, que miren Andorra.
Sembla ser que ens situa en línies de lectura com les anunciades no fa gaire al llegir el títol. Així doncs, obrint el llibre seguint la línia de lectura marcada per la dedicatòria, apareix una visió d'Andorra a través d'una mirada particular; una visió de la vida, també, que s'adrecen directament a tothom que vulgui orientar la mirada vers l'una o l'altra direcció, o vers ambdues direccions alhora, també.
Retornem al recull.
Segueix una introducció del propi poeta que porta títol:
No crec errar si dic que, en aquesta aproximació, hi trobem, entre d'altres coses, el que ja acabo d'avançar no fa gaire ja que escriu l'autor:
És, així, aquest un poema sobre Andorra i sobre els estilites
però de seguida afegeix:
ans no tan sols, ni principalment.
És, en la seva última essència, com tota poesia,
un viatge a la recerca de l'ànima.
El llibre és doncs: «viatge vers», «cerca, o recerca de» i, Andorra és paisatge (Set poetes com les set parròquies d'Andorra),
és matèria (L'armari de les set claus)
i és gas (Vapor, també de la Història d'Andorra, de les seves institucions).
Andorra és més: és element catalitzador, de la mateixa manera que els estilites de'n Plensa són actualitzadors, emuladors capaços de traduir la llum en poesia. Una poesia ― diu el poeta― (que m'han transmès).
Com oblidar qui és l'autor del poemari? Quina la seva trajectòria? Manuel Montobbio, és Ambaixador del Regne d'Espanya i ens ha a costumat a deixar la seva petja per on passa mitjançant els seus escrits. Faré esment dels que he llegit: «MUNDO, Una geografía poética », «Guía poética de Albania» i «Búnkeres» que vaig tenir l'honor i el plaer de presentar, en una sala no gaire lluny d'aquí, si mal no recordo...
Contràriament a tots aquests volums, en el cas que ens ocupa, i crec que val la pena resaltar-ho, és la primera vegada que Manuel Montobbio es planteja, contrariament a tots el que ha fet anteriorment, escriure en català, que també és la seva llengua. I ho fa a Andorra on aquesta és oficial. És d'agraïr.
Però no vull oblidar-ne un altre, de llibre seu ―llibre que recomano a tothom que s'interessi per la diplomàcia, en particular pel rol d'aquesta― «Tiempo diplomático» es titula; llibre al que fa referència el poeta en la presentació [cito]:
Si (...) el diplomàtic és un traductor de mons, bé pot passar que aquest posar-te en la pell de l'altre, aquest traduir el seu món cap al teu i el teu cap al seu, traspassi del personatge a la persona; que el seu món se't fiqui a dintre, esdevingui part del teu, el teu espai interior, la teva geografia poètica, i vulguis compartir-lo i, per fer-ho, capturar l'eternitat de l'instant en el cilindre del poema.
En retinc: traductor de mons.
I em permeto, ara, elucubrar ―com potser diran alguns― però per a mí, aquesta «aproximació» volguda pel poeta deixa clara la seva intenció. Traductor de mons, en aquest cas, per a mi és igual a: traductor d'Andorra io, si hi cap: traductor de llum, explorador d'ànima...
Abordem doncs els poemes.
Com he dit abans, els poemes es distribueixen en dos conjunts.
El primer, que dóna nom al llibre porta títol:
No repetiré tot el que he avançat ja en parlar del títol. Continua sent vàlid aquí. D'altra banda, tal com ens ha dit el propi autor: Estilites d'Andorra és viatge;
és un viatge que ens porta des dels quatre primers versos que obren aquest llarg poema:
No surt a Andorra
cada dia
una vegada
el Sol,
fins als dos que tanquen aquesta primera part:
Som el que volem
ser.
Descripció senzilla, gairebé planera, d'una realitat fàcil d'entendre ja que viscuda a diari per tothom potser sense ser-ne sempre plenament conscients: el paisatge canvia segons que es vegi o no amb llum ―podriem dir: directa o no―. Quan el sol és tapat per les muntanyes, la visió de la vall és una; quan il·lumina tota la vall, la visió és una altra, l'ombra, els detalls són diferents. El paisatge és el mateix, alhora apareix diferent.
Tampoc no podem deixar de banda l'associació que es teixeix entre llum i vida.
Aquest és el punt de partida primer, el que inicia el poema i doncs el que dóna la primera guspira de llum al poeta.
I no és
un dia
un dia
a Andorra,
sinó dos
La reiteració d'aquesta mateixa construcció, talment tornada d'una cançó, esdevé element que va fent avançar el poema:
No és
cada dia
cada dia
a Andorra.
I continua el poema:
Ni és la mateixa
Andorra
abans
i després
dels estilites.
Fins arribar a la revelació:
No il·lumina
el Sol
els estilites:
els estilites
il·luminen el Sol.
És a dir: són els estilites que donen consciència del sol, en definitiva, és de la reflexió que neix la llum, la consciència de llum.
Així doncs, de la mateixa manera que és la llum, amb o sense sol directe, qui permet veure el paisatge de manera diferent, la meditació, la reflexió dels estilites dóna, crea llum (entenem : enteniment, juí, comprensió... ànima).
Així la creació de'n Plensa:
No les va fer
en Jaume Plensa
les escultures
dels poetes:
els poetes
el van fer
a ell
escultor.
És perquè té una idea prèvia que, de l'artista, neix l'obra, en diu el poeta i continua, referint-se a Andorra sense cap dubte:
No obren les claus
dels estilites / poetes
l'armari
de les set claus
perquè, en realitat, continua el poema:
[No] conté
aquest
els veritables secrets
de les Valls Neutres
d'Andorra.
No tot és el que sembla que sigui al primer cop d'ull.
Cal afinar la vista, cal disposar de les bones claus, de LA clau indispensable, de la «llum» per a poder percebre correctament, per a poder traduïr correctament, sense error. Traduïr per a un mateix com per als altres.
Cal prendre la mesura de tot:
de totes les Andorres
viscudes
i no viscudes
per viure
les Andorres
que són
les que no són
però podríen
haver estat
o podrien encara
ser.
I el poeta insisteix:
La clau
són
les altres
claus.
Trobar-se
a un mateix,
i trobar-se
en els altres.
Moment clau del poema:
Trobar-se / a si mateix. No la vall que es veu d'entrada, sinò la vall que apareix quan el sol l'il·lumina plenament
I trobar-se / en els altres. En relació de llum, no d'aparença: en relació de veritat.
I el poema recorda:
Car res no és
que no sigui
en nosaltres.
Per acabar sentenciant:
Som el que volem
ser.
Em permeto afegir sentenciant amb el poeta, traduïnt-lo: o el que som capaços de ser, en funció de la capacitat de reflexió que tinguem, però també de veritat amb nosaltres mateixos i amb els altres de la que demostrem ser capaços.
La segona part del llibre, porta el títol:
Està constituïda per set poemes: set reflexions.
Com diu el poeta:
set
claus
per obrir
la porta
de l'ànima
Set conceptes que esdevenen pregunta, lliçó, màxima, metàfora, element essencial per a ―com tanca el darrer poema―: [aprendre]
a viure
la vida
La primera, és a partir de l'aigua.
Volem / ser / el que no / som
som / tot el que podem / ser
La segona, és a partir de la primavera i de les flors.
És l'eternitat / en la mirada /
i la mirada / en el desig
La tercera parteix de la neu.
La neu / és / una goma / d'esborrar
La quarta, utilitza la imatge de l'arc de Sant Martí.
Hi ha molts / colors
ans una única / llum
La quinta, de l'observació de la lluna.
Hauràs d'aprendre / a veure
el que no es veu / amb els ulls
La sexta, de la matèria translúcida [dels estilites?].
Dintre meu / hi ha una escala / que porta
al món / que està / per nèixer
La sèptima, de la evaporació.
No s'evapora / en l'aire / tan sols / l'aigua.
I si, tots plegats, tal i com ens diu el poeta ―ens incita, el poeta― aprenguéssim a emprendre un viatge semblant al de l'aigua?
Gràcies per l'atenció.
